Una trobada al monestir de Pedralbes: història, amistat i un bon bacallà
Dues vegades l’any, a la primavera i a la tardor, els metges i facultatius jubilats de l’Hospital Germans Trias i Pujol tenim el costum saludable de retrobar-nos. Oficialment, fem una visita cultural. En realitat, però, la cultura és només una part de l’expedició. La resta consisteix a xerrar, posar-nos al dia, abraçar els amics i les amigues i comprovar com ens van les coses. També hi ha l’oportunitat de retrobar algun antic adversari, perquè els anys passen, les diferències s’esborren i, a aquestes alçades, discutir segons què ja no paga la pena.
Aquesta vegada ens vam trobar a l’entrada del monestir de Pedralbes, a Barcelona. Érem prop d’una quarantena, amb prou experiència acumulada per saber que les bones converses no tenen horari i que, si un vol escoltar-les totes, difícilment arriba puntual a cap lloc.
Després d’una estona de conversa a la placeta de davant del monestir, van aparèixer dues guies i ens van repartir en dos grups d’una vintena de persones. Al nostre grup, la guia va començar, com és natural, a administrar-nos una bona dosi de dates, noms de reis, reines, prínceps i princeses. La història, quan s’explica en un monestir medieval, té una certa tendència a convertir-se en una successió de genealogies. Un acaba preguntant-se com s’ho feien, aquella gent, per recordar-se de tots els parents.
Vam recórrer el magnífic claustre i diverses dependències on havien viscut les monges clarisses, de l’orde de Sant Francesc. El monestir va ser fundat per la reina Elisenda de Montcada l’any 1327. I aquí comença una de les particularitats més interessants de la visita: les darreres monges, només tres, van abandonar la comunitat el febrer de 2025. Set segles d’història no s’acaben pas cada dia.
Què passava al món mentre es construïa Pedralbes?
Sempre m’ha fet una certa gràcia que, quan visitem un monument, ens expliquin amb detall què hi passava a dins, però gairebé mai no ens expliquin què passava a fora. Sembla que el món s’hagués aturat al voltant de l’edifici i que, més enllà de les seves parets, no hi hagués res de particular.
Per això vaig preguntar a la intel·ligència artificial què passava al món l’any 1327, el mateix en què es fundava el monestir. La resposta va ser prou interessant. I, com que avui dia preguntar a una màquina resulta més fàcil que consultar una enciclopèdia, aquí en tenim un resum. Això sí, convé recordar que les respostes de la IA també s’han de contrastar: la seguretat amb què una màquina explica les coses no sempre és proporcional a la seva exactitud.
A Catalunya i a la Corona d’Aragó
El 2 de novembre va morir a Barcelona Jaume II el Just, un dels monarques importants de la Corona d’Aragó. El va succeir el seu fill, Alfons IV el Benigne, que va continuar la política mediterrània del seu predecessor. Els reis d’aquella època tenien una vida familiar considerablement complicada, i les qüestions de successió no sempre es resolien amb la tranquil·litat que voldríem trobar en una reunió de família.
A Anglaterra, les coses anaven força pitjor
El rei Eduard II d’Anglaterra va ser deposat el gener de 1327, enmig d’un conflicte polític en què van tenir un paper destacat la seva esposa, Isabel de França, i Roger Mortimer. El seu fill, Eduard III, va ser coronat rei quan només tenia catorze anys.
Mesos després, Eduard II va morir al castell de Berkeley, en unes circumstàncies que han alimentat durant segles les sospites d’assassinat. Una història ben poc edificant, sobretot si tenim en compte que els protagonistes eren gent que, en teoria, havia rebut una educació exquisida.
A la resta d’Europa
Lluís IV de Baviera va intervenir a Itàlia i va entrar en conflicte amb el papa Joan XXII. Les disputes entre reis i papes eren una constant de l’època. Canvien els protagonistes, però la lluita pel poder té una capacitat extraordinària per conservar les seves característiques essencials.
I tenim també una història d’un altre caire. El poeta italià Francesco Petrarca va conèixer Laura, la dona que es convertiria en una figura central de la seva poesia, segons la tradició, el 6 d’abril de 1327, a Avinyó. D’aquella trobada en va sortir una de les grans històries d’amor de la literatura europea. No sabem si va ser amor a primera vista, però sí que va tenir una durada literària considerable.
A la Xina, sota la dinastia Yuan, d’origen mongol, continuaven les grans obres d’enginyeria hidràulica i de transport vinculades al Gran Canal. Mentre aquí s’organitzava la vida monàstica, a l’altra banda del món es treballava en infraestructures que havien de facilitar el transport de mercaderies i aliments.
En definitiva, el 1327 no era pas un any avorrit. Hi havia canvis de reis, conflictes amb el papat, amors literaris i grans obres públiques. I a Barcelona, mentrestant, es posaven els fonaments d’un monestir que arribaria fins als nostres dies. La història té aquestes coses: cadascú viu convençut que el seu present és el centre del món, però després passen set-cents anys i només en queden les pedres, els documents i alguna bona anècdota.
Monges, llegues i una cuina amb secrets
Avui, el monestir de Pedralbes és un museu i un espai patrimonial gestionat per l’Ajuntament de Barcelona. Tanmateix, la comunitat religiosa conserva drets sobre determinats espais, i això explica que actualment no es pugui visitar l’església en les condicions habituals. Segons ens va explicar la guia, abans trucaven a la porta de l’església i les monges l’obrien, encara que no sempre. La disponibilitat, pel que sembla, depenia de les circumstàncies. En un monestir, com a tot arreu, no tot es resol amb un horari imprès.
La guia també ens va parlar de la diferència entre les monges llegues i les altres religioses. Les llegues, tradicionalment, no tenien accés a la mateixa formació ni participaven en tots els espais de la vida comunitària, com el cor o la sala capitular. S’encarregaven principalment de les feines domèstiques i del funcionament quotidià del monestir.
Dit d’una manera més entenedora, hi havia una divisió de funcions i de categories que recordava força les diferències socials de l’època. La vida religiosa no sempre estava al marge de les jerarquies del món. Aquestes distincions es van anar transformant amb el temps i, especialment, amb les reformes impulsades arran del Concili Vaticà II.
Després ens van portar fins a la cuina, abandonada des de fa anys. A la fototeca hi trobareu les imatges d’aquest espai, que permeten imaginar una part de la vida quotidiana de la comunitat. Perquè, si una cosa és segura, és que les monges, a més de resar, havien de menjar. I donar de menjar a una comunitat durant segles requereix una organització que probablement faria suar més d’un responsable de restauració actual.
És aquí on apareix el famós mató de Pedralbes, també conegut com a mató de monja, unes postres de cullera que, segons la tradició, tenien una recepta secreta. El secret de l’elaboració es transmetia de mare abadessa a mare abadessa, com si es tractés d’una fórmula alquímica.
Permeteu-me, però, una petita objecció. Si les monges llegues eren les encarregades de les feines domèstiques, és raonable pensar que les que preparaven les postres també devien conèixer-ne els ingredients, les proporcions i els trucs. Potser no tenien el privilegi de transmetre oficialment la recepta, però segur que la tenien ben apresa. Les receptes secretes són molt misterioses fins que algú les ha de preparar cada dia per a vint o trenta persones.
De la història al bacallà
Acabada la visita, vam anar caminant fins al restaurant Casa de Cantabria, on ens esperava el dinar.
El menú costava menys de quaranta euros, això es un menú diari per rics. I aquí voldria plantejar una qüestió que em continua intrigant: per què, quan es demana un menú per a un grup, el preu acostuma a ser considerablement més elevat que si cadascú hi va pel seu compte?
És possible que calgui contractar més personal, organitzar millor el servei o assumir alguna despesa addicional. Tot això és comprensible. Però, de vegades, un té la impressió que reunir vint o quaranta persones és una operació comercial que mereix una tarifa especial. Potser és una manera de compensar el fet que els menús per grups, quan es troben, tenen una certa tendència a allargar la sobretaula.
Sigui com sigui, vam menjar molt bé. El company que seia davant meu va demanar una orada i li van portar un exemplar que feia respecte, devia pesar prop de mig quilo. El meu bacallà amb samfaina també estava molt ben preparat i no tinc cap queixa.
En conjunt, el lloc va ser un encert. I després d’una visita cultural, una bona caminada i un dinar satisfactori, què més es pot demanar? Potser una migdiada, però això ja pertany a l’àmbit de les decisions personals.
El millor de tot: tornar-nos a veure
Al final, aquestes trobades tenen una virtut que no sempre surt als programes ni a les guies turístiques. Ens permeten aprendre alguna cosa, descobrir llocs que potser no coneixíem prou i, sobretot, mantenir viu el contacte amb persones amb qui hem compartit una part important de la vida.
La visita al monestir ens va aportar història, arquitectura, anècdotes i alguna reflexió sobre les jerarquies humanes. El dinar ens va proporcionar una bona estona i un bon menjar. I la conversa ens va permetre posar-nos al dia dels companys que hi érem i també dels que no havien pogut venir.
Perquè, si una cosa tenen de bo aquestes trobades, és que ens permeten continuar compartint experiències, projectes, idees i, naturalment, alguna que altra xafarderia. Que estiguem jubilats no vol dir pas que ens hàgim retirat del món. Alguns, de fet, sembla que encara tinguin més feina que quan treballaven a l’hospital. I és que jubilar-se de la feina no obliga ningú a jubilar-se de la vida.
Les fotografies i els vídeos
Com sempre, trobareu el reportatge fotogràfic a la fototeca de l’associació. Recordeu que necessitareu les claus d’accés per consultar-ne el contingut. Hi ha fotografies i algun vídeo que us permetran reviure la visita.
Però encara ens falta el material (vídeo reportatge) del nostre company Formiguera, que té una afició especial per aquesta mena de reportatges i, a més, els edita amb una traça considerable. Estic esperant que me’l faci arribar. Quan el tingui penjat a la web, us avisaré.
I, companyes i companys, fins a la propera!
Que la primavera o la tardor ens tornin a reunir, amb salut, bon humor i ganes de continuar fent una de les coses que millor sabem fer: parlar, recordar, discrepar una mica i acabar asseguts al voltant d’una taula.
Jaume Coll
Visualitzacions: 77