Secció Notícies Antigues

25 de juny de 2019

 

 

Fotos: L’Enric Cáceres a l’esquerra i en Jaume Canet a la dreta

Text: Antoni Curós

Al finalitzar la xerrada sobre les “100 fites” que en Jaume i l’Enric varen fer el dia 6 de maig a l’hospital Germans Trias (veure Ressenya al Blog el 7 de maig i comentari previ el 10 d’octubre de 2018) vaig quedar impactat per la magnitud del repte. Un cop refet de l’impacte, em van quedar ganes de fer algunes preguntes però que tinguessin temps per pensar les respostes. És així que molt amablement van acceptar respondre a un qüestionari que els vaig fer a mans uns dies després i que no han trigat gens a contestar.

Els lectors podran trobar més o menys encertades les preguntes però no tinc cap dubte que trobaran molt interessants les respostes.

El vostre repte just després de la jubilació va ser “100 fites per a la desconnexió”. Perquè la necessitat d’un repte per a la desconnexió?

-JC (Jaume Canet): Jo crec que repte i desconnexió no estan vinculats. El repte venia com un objectiu vital (físic i mental) de cadascú pel que cal temps per fer-ho mentre que la desconnexió era una necessitat per fer un punt i apart després de molts anys d’activitat professional molt intensa. El que passa és que els dos objectius es podien assolir a la vegada en el projecte de les 100 Fites. De fet, moltes vegades jo m’havia plantejat fer un trajecte llarg caminant, però per això cal temps, com he dit, i ara el vàrem tenir.

-EC (Enric Cáceres): La nostra intenció era desconnectar just abans de fer efectiva la jubilació. Després es va convertir en un repte.

La preparació que va durar 1 any ja us va servir per iniciar aquesta desconnexió ?

-JC: No, per que durant aquell temps seguíem treballant i això no ens permetia aquesta desconnexió de la manera com ho enteníem. Ara bé, aquest període de preparació va ser apassionant i il·lusionant. Va reforçar la força mental, i en menor mesura la física, que ens calia.

-EC: Totalment d’acord.

Heu aconseguit la desconnexió ? en què ho heu notat?

-JC: Jo ho he aconseguit. Ho he notat per que al tornar em sentia molt més relaxat. Ho vaig sentir per que vaig mantenir una certa activitat professional durant 3 mesos fins que es va fer efectiva oficialment la jubilació. Suposo que saber que “l’alliberament” professional proper també va contribuir a aquesta relaxació. De totes maneres, i objectivament, vaig percebre aquesta desconnexió una vegada finalitzades les 100 Fites.

-EC: Aquest quatre mesos m’han servit per reflexionar sobre la nostra vida, la família, i molts altres temes personals. La desconnexió s’ha traduït al arribar en un canvi de actitud quotidiana que podria expressar-se en un concepte: ha desaparegut la pressa.

Dels possibles reptes que hom es pot posar vosaltres vàreu escollir un repte a la muntanya. És perquè sou muntanyencs experts o perquè creieu que el contacte amb la natura és la situació perfecte per aconseguir la desconnexió ?

-JC: L’ambient muntanyenc és l’entorn que ens estimem i on ens podem sentir més còmodes. De totes maneres estava, i ara estic més convençut, que aquesta comunió mantinguda amb la Natura no només facilitava la desconnexió si no també és un alliberament mental. Crec que a la humanitat li cal aquest retorn a la Natura i per suposat no cal anar-se’n a un cim molt alt; si en prens consciència i valores l’entorn natural el pots trobar fins i tot dins de la ciutat. La contemplació del cel o el sol o els arbres és entrar en aquesta comunió amb la Natura.

-EC: Des de ben jove la Natura i l’aventura m’han seduït. És el mitjà on em trobo confortable. Dies i dies en aquest ambient em donen un plaer íntim que per a mi és insubstituïble.

Després de l’èxit assolit en completar el pla inicial, la desconnexió va ser progressiva o bé només arriba a l’acabar els 2300 Km previstos ?

-JC: No, en absolut. La desconnexió jo la vaig percebre des del primer dia quan encara estàvem dins de Barcelona. De totes maneres com diuen els savis lo important és el camí més que l’objectiu, per tant gaudir del primer pas d’aquest llarg trajecte era ja fer una immersió immediata, mental i física.

-EC: La desconnexió la vaig percebre des de el primer dia malgrat alguns incidents (malalties de familiars) m’obligaven a connectar de nou. Val a dir que ràpidament un cop solucionat l’incident la desconnexió era immediata.

Si per qualsevol motiu no haguéssiu pogut acabar les 100 fites, penseu que hauríeu tingut sensació de fracàs ?

-JC: Jo personalment ho hagués viscut com un gran fracàs, però estava absolutament convençut que ho assoliríem i aquest convenciment a la vegada era un antídot al fracàs. Ara bé, haig de reconèixer que vàrem tenir sort i vàrem compartir la suficient complicitat per superar els inconvenients que varen sortir, per que en van haver.

-EC: Probablement sí. Personalment vaig tenir alguns moments amb problemes greus en un genoll que van plantejar-me abandonar el projecte, i si no hagués acabat el recorregut el sentiment hagués pogut ser de fracàs, però també em conec i sé que en aquest cas ho hagués repetit. El problema es que als 65 anys descobreixes que el teu cos (no tant el teu cap) va perdent facultats i que molt probablement un repte d’aquesta magnitud ben aviat seria impossible.

Per tant, recomanaríeu a qualsevol com a eina de desconnexió el contacte continuat amb la Natura (adaptat a les condicions físiques de cadascun) més que fer un quilometratge determinat ?

-JC: Per suposat. Aquest contacte permanent amb la Natura no sols facilita aquesta “tasca” de desconnexió sinó de recuperar un sentit vital lligat a la nostra condició humana i biològica.

-EC: Des del nostre punt de vista sí. També conec gent a la qual compartir la Natura amb l’esforç no els satisfà. És una decisió personal. El meu entorn d’amics i família propera té un clar biaix doncs tots ells son molt aficionats a la muntanya.

És clar que vàreu tenir un gran suport logístic, informàtic i de telecomunicacions per fer aquesta travessa amb garanties d’èxit . Vaig entendre a la xerrada que pràcticament no us va fallar mai res. Com va ser aquest suport ?

-JC: Aquest suport va ser extraordinari. Molta gent es va interessar i es va brindar a ajudar-nos. Per suposat la Maite i la Montse van ser els suports fonamentals ja que contribuïen també al suport emocional. És cert que ens van fallar poques coses per que vàrem tenir una bona dosi de sort però també per la planificació acurada i meticulosa durant l’any previ. El que vàrem valorar més van ser les etapes que algú ens acompanyava o l’allotjament en cases particulars. També el saber que molta gent ens estava seguint per les xarxes era molt gratificant.

-EC: Crec que preparar-ho amb antelació i de forma meticulosa ha sigut fonamental. L’ajut rebut d’amics i familiars clau de l’èxit . També sort amb el temps i els horaris.

Quin va ser el millor moment de la travessa i perquè ?

JC: Molts. Cada dia era un regal i com he dit moltes vegades només veure la sortida de sol cada dia en condicions úniques era una joia. Ara bé, crec que la sortida de sol el dia del solstici d’estiu des del cim del Canigó va ser quelcom molt especial i únic. També la posta de sol des del refugi d’Ayous davant del Midi d’Ossau va ser extraordinari.

EC: Aixecar-se es feia dur però la sortida del sol en determinats indrets , sentir la soledat i viure el paisatge ens ha emocionat amb freqüència. Arribar mes o menys sans i estalvis al final de cada etapa i fer el primer tast de cervesa (quan podíem) també va ser molt remarcable.

…I el pitjor? Perquè?

JC: El pitjor per a mi va ser l’etapa de Bidarrai a Sare (etapa 52) on vaig patir una gastroenteritis de cavall (vòmits i diarrees intenses) junt amb una calor brutal. A més per la intolerància que tenia no podia beure i sentia una set intensa. L’Enric em va donar un gran suport i va tenir molta paciència. Vaig poder acabar acceptablement bé i em vaig recuperar ràpidament.

EC: Jo vaig tenir un impacte emocional negatiu el primer dia cap el juliol que vaig tenir dolor en una baixada al genoll. Vaig pensar que no podria seguir. Desprès amb més o menys dificultat vaig refer-me. Paradoxalment el darrer mes el genoll va millorar i vaig arribar en millors condicions.

Això que vàreu fer no se si en algun moment s’ha assemblat a quan algú comença la tesi doctoral, a l’inici amb moltes ganes i il·lusió, a mesura que passa el temps amb el desig de que s’acabi d’una vegada i al final quan s’acaba es diu allò de “ja era hora, n’estava ben tip”. Vàreu tenir la temptació de deixar-ho córrer en algun moment i si és que sí, perquè ?

-JC: No. La il·lusió la vaig mantenir de forma permanent. No va decaure per que cada dia era il·lusionant. Ara bé, és cert que a les darreres setmanes ja desitjava acabar per la incomoditat diària d’estar dormint en un lloc diferent i em venia de gust estar uns quants dies seguits al mateix lloc, a ser possible a casa.

-EC: No. No és comparable. Les ganes d’arribar existien però potser mes manifestes en acabar el GR 11 al cap de Creus, desprès l’arribada a Barcelona des del Pirineu Empordanès va ser més relaxat. També he de dir que a les 48 hores d’arribar m’hagués agradat tornar a marxar. El síndrome d’abstinència de sortir a caminar dels primers dies va ser considerable.

Vàreu tenir que fer de metge en algun moment del recorregut ?

-JC: Crec que no.

-EC: No recordo. Potser algun consell.

Entenc que moltes hores caminant, encara que junts però cadascun al seu ritme, heu tingut força temps per pensar “en lo terrenal y lo divino” a més d’admirar la natura i estar pendents de les dificultats del tram corresponent. Em podeu dir cadascun de vosaltres les tres reflexions més importants que heu tret d’aquesta aventura?

JC: Jo crec que el pensament on em vaig concentrar més va ser la reflexió vital de la vida en general i de la meva en particular; tot i que un repàs del passat (més de 60 anys), la part biogràfica, emocional i professional viscudes el vaig fer, em vaig concentrar més en el futur. Com afrontaré el menys d’un terç de la vida que em queda, en el millor dels casos; què quedarà de mi i cóm afrontaré la malaltia i el darrer moment enfront del traspàs; encara que no trobo ara una resposta, cal estar preparats perquè segur que arribarà i això sols és ja una actitud. Mirar amb optimisme que el que cal és mantenir projectes i il·lusions i d’alguna manera com transmetre aquesta experiència personal cap als que ens segueixen. Aquesta vivència tan intensa amb la Natura és un consol que es pot viure fins al darrer dia. Torno a insistir en assaborir l’albada: això ho tenim assegurat a diari.

També va servir per reflexionar de la relativització del que donem per important en el dia a dia de les voràgines de la feina i de la societat en que vivim, i a la vegada en saber valorar el que tenim; valorar més les petites coses diàries que gaudim i que no en prenem prou consciència.

EC:

1-Sensacio de temps perdut (o no) treballant i treballant sense poder gaudir del que estàvem fent durant la travessa.

2.- Contraposadament una gran il·lusió en arribar i no tenir la responsabilitat, ni les preocupacions laborals quotidians i de fer un munt de coses i projectes. Aquesta sensació encara em dura a dia d’avui.

3.-Reflexions personals, sobre la vida, la mort, la família, els fills i la professió que queden en la memòria i algunes en un quadern on vaig prendre notes cada dia a l’acabar les etapes.

Vàreu començar sent amics i vàreu acabar sent amics. Quin és el secret i quines reflexions heu fet cadascun respecte al sentit de l’amistat ?

-JC: Està clar que això va ser un gran repte. Crec que el respecte i la tolerància de l’un cap a l’altre van prevaldre contínuament. Però està clar que quan l’amistat ha durat tants anys dona una solidesa capaç de superar els moments difícils. Tant l’Enric com jo som força introvertits i per tant no hi havia cap forçament a haver de “donar conversa”. La majoria de les vegades no calia i per tant es confirma que les amistats profundes es demostren quan es saben compartir llargs silencis.

-EC: Fa molt temps que ens coneixem i no va suposar cap esforç. Cadascú som com som i no tenim problemes en acceptar-nos tal com raja. Com diu en Jaume som introvertits malgrat en diverses ocasions podem manifestar-nos obertament.

En la presentació a l’hospital el 6 de maig en Jaume va esmentar que vàreu fer servir la cúrcuma com a teràpia. Ho recomanaríeu i per quina alteració ?

-JC: Jo he acabat creient en la Cúrcuma. Hi ha documentació científica que ho suporta. En el cas del repte de les 100 Fites jo crec que té un efecte beneficiós per “protegir” les articulacions. També a nivell intestinal dona beneficis.

-EC: No tinc res a afegir.

Per acabar, teniu algun altre repte en perspectiva ?

-JC: Tal com entenem les 100 Fites no; ara bé, la tasca de difusió i compartir amb gent interessada el que vàrem fer és el repte que ara compartim: escriure i fer xerrades en auditoris diversos ja que creiem que en general la gent, sigui quina sigui la seva relació amb el mon de la muntanya, mostra un gran interès i elogi cap el que vàrem fer (de vegades expressen una certa enveja sana).

-EC: D’aquest perfil i magnitud no ho crec. De moment hem instaurat una trobada mensual, per fer sortides per Catalunya sense cap altre finalitat que continuar coneixent la Natura i els indrets del nostre país. Algun repte amb els meus fills o algun altre company està en fase de preparació en l’actualitat. Sigui el que sigui: SENSE PRESSA. Personalment molts moments encara estic revivint el que vàrem fer el l’any passat

-JC: M’agradaria afegir fora del qüestionari que també varem reflexionar i conscienciar que el nostre repte pot ser un testimoni i exemple de que l’edat no és un factor limitant per realitzar “gestes”. Si has tingut sort amb la salut i has practicat uns hàbits saludables molts reptes son factibles. Altres persones també ho han fet. Pot ser un estímul per a altres persones que no estiguin segurs de fer quelcom de semblant.

-EC: Totalment d’acord

-JC i EC: Moltes graciés per l’interès de les vostres preguntes que ens han fet tornar a reflexionar sobre el projecte de les 100 fites.

Moltes gràcies a vosaltres per les respostes sinceres que també ens fan reflexionar i al mateix temps ens provoquen com dieu vosaltres una enveja sana.