Activitats de l'Associació de Metges i Facultatius Jubilats del Hospital Germans Trias i Pujol.
Trobada de primavera a Sant Cugat del Vallès. Dijous 4 d’abril del 2024.
El dia 4 d’abril 2024 era un dia de sol radiant, com eren els nostres somriures al retrobar-nos per visitar el monestir i fer el dinar de germanor. Infermeres i metges de Can Ruti coincidíem aquesta vegada en la trobada de primavera de l’Associació de metges i facultatius jubilats.
Sant Cugat del Vallès. Absis i campanars.
Sant Cugat del Vallès queda al darrera de la Serra de Collserola en un paratge força pla, on no hi ha rius, però on la terra és molt fèrtil perquè en el subsol hi ha aigües subterrànies que, ja en segles anteriors facilitaven una agricultura productiva, ben coneguda pels romans. Per aquí passava la Vía Augusta que s’encreuava amb el camí d’Ègara a Barcino. No era un lloc qualsevol. La llegenda explica que aquí va ser martiritzat l’any 313 Cucuphas o Cucufate (Cugat), vingut del nord d’Àfrica per predicar la fe cristiana a terres de l’Imperi Romà. Al segle v ja existia una petita església per retre culte a les relíquies del sant.
Així que, disposats a visitar el monestir ens vàrem aplegar davant de la porta de l’església però com que érem molts, 57, la visita es va fer en dos grups amb els respectius guies. De fet va costar aconseguir silenci per escoltar les explicacions que, tanmateix, sovint anaven acompanyades de xiuxiuejos moderats.
El guia del nostre grup ens va fer un bon repàs de la història del monestir, que ha tingut molta relació amb la història de Barcelona i Catalunya, cosa que ens va refrescar les dades del passat llunyà, sobretot de l’edat mitjana i moderna. Aquí només repassarem les pinzellades més remarcables, convidant a consultar les referències si es vol aprofundir
Història:
En el s IV hi havia una fortalesa romana situada estratègicament a la Vía Augusta i al creuament de la ruta Ègara – Barcino, sobre la qual s’hauria edificat el primer cenobi, que amb l’ocupació dels àrabs d’aquest territori al s VIII, l’església hauria estat destruïda.
Amb la repoblació de les terres a finals del s IX, es funda un monestir benedictí sota la dependència del bisbe de Barcelona.
Aquest monestir, en els segles posteriors es va relacionar
amb el “Castrum Octaviani” per reforçar el poder monacal amb funcions defensives, extractives i judicials però no està clara l’existència d’un “castell Octaviani”. El “castrum” era un castell termenat, figura jurídica medieval que indica un poder amb funcions defensives, recaptatòries i judicials sobre un territori (terme). Va ser la base de la xarxa de Castells Termenats de Catalunya en l’època feudal.
La ràtzia d’Almanzor del 985 sobre Barcelona i contrades properes, va destruir novament aquest cenobi que ja havia crescut amb les donacions de terres dels comtes per establir-hi noves famílies.
En aquell moment apareix la figura de l’Abat Odó, feudal i guerrer, que dona noves dimensions al cenobi, creix el número de monjos, obté una butlla papal (nulla diocesis) que independitza el monestir del bisbe de Barcelona i manté la lliure elecció de l’abat; també obté la confirmació de les possessions pertanyents al monestir per part dels reis francs. Segueix l’expansió del control de terres i esglésies del Vallés, Penedès i Anoia, amb el suport i bona relació amb el comtat de Barcelona. En el s XI el monestir ja és un centre cultural i disposa d’una important biblioteca.
Durant aquest període els abats, provinents la majoria de la noblesa, es converteixen en autèntics senyors feudals amb recaptació dels delmes i de la primícia i mantenen la lliure elecció de sacerdots.
Amb aquesta puixança, juntament amb altres monestirs benedictins creen la Congregació de Monestirs per ser més independents dels bisbats. De fet el nombre d’esglésies dependents del monestir eren més de 50, una xifra semblant a la del bisbat de Barcelona, amb la qual cosa la relació ja no era tant bona.
La puixança del monestir es nota en la segona meitat del s XII en que es modifica l’estructura primerament de l’església fent una nova capçalera i seguidament amb la construcció del claustre romànic. Això s’inicia pel testament de Guillem de Claramunt que fa una donació amb la voluntat de ser enterrat a prop del Sant Cugat. El claustre romànic és la joia del monestir.
Als inicis del s XIII el bisbat va fer sotmetre els monestirs a la obediència del bisbat, i així l’abat Berenguer de Santa Oliva va haver de jurar obediència al bisbe davant del monestir i també a la catedral. Tanmateix aquest període és el de màxim creixement del cenobi, però havent relaxat la Regla de Sant Benet i amb l’enfrontament dels bisbes el convent va perdent la seva influència. Per altra banda havent ampliat tant l’àrea de control d’esglésies i terres han de refer l’organització administrativa i redacten el Costumari (els càrrecs, la litúrgia i el dia a dia) i el Cartulari (recopilació de les escriptures anteriors) d’un gran valor històric.
La nit de Nadal del 1350, l’abat Arnau Ramon de Biure és assassinat al peu de l’altar de l’església per una desavinença en una herència deixada al monestir per la família Saltells. La llegenda diu que en aquell moment el gall del penell del campanar va cantar tant fort que ho van sentir als monestirs de mig Catalunya. Des de l’any 2000 es recorda aquest fet amb la representació anual de l’obra Pedra i sang.
Aquest fet va ser un avís contra el poder de l’Església i per la relaxació de la regla de Sant Benet. Així el papa Joan XXII va fer una reforma en la que es reservava l’elecció de bisbes i abats. Però això va afavorir que els nobles posessin els seus fills en els càrrecs per tenir una pensió vitalícia. Fins i tot hi havia alguns abats en comenda que obtenien les rendes sense anar al lloc del càrrec…
A partir del 1500 amb els corrents renaixentistes d’Itàlia, es valora l’humanisme com centre de la vida i, per posar cel·les individuals als monjos, construeixen el claustre superior, a més d’altres reformes arquitectòniques al palau abacial. A l’altar hi col·loquen un nou retaule del martiri de Sant Cugat.
A l’any 1561 l’emperador Carles I aconsegueix que el papa Adrià VI li traspassi el dret de patronatge de bisbes i abats: això és el dret de triar entre els aspirants a les dignitats eclesiàstiques. Naturalment la intervenció reial es decanta més per qüestions estratègiques i econòmiques que per la reforma de la regla monàstica.
Altre aspecte interessant de la intervenció dels reis en la vida monàstica és que Felip II i successors es queden amb les rendes dels monestir en els intervals en que no hi ha abat. Així els nomenaments es retardaven durant anys. Els monjos estaven molt descontents en això i van aprofitar la Guerra dels Segadors per recolzar la Diputació del General en contra del rei.
Durant la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió els abats eren nomenats segons la seva fidelitat a un o altre bàndol i això va ser molt dur per al monestir. I després, Felip V va fer enderrocar una part dels elements defensius, la muralla a la meitat, com part del seu programa de destrucció de fortificacions catalanes.
A finals del s XVII i en el XVIII es fan importants reformes a les capelles de l’església, s’acaba el campanar, obren una nova Sala Capitular i al Castell Octavià obren finestres i el converteixen en el palau de l’abat. Con un senyor feudal.
Després de 1000 anys de vida monàstica l’any 1835 i després que hagi esclatat una revolta anticlerical amb l’assassinat de religiosos a Reus i la crema de convents a Barcelona, la comunitat que ja era molt reduïda es dispersa i el monestir és espoliat fins que el 1838 l’estat pren possessió formal de les edificacions.
La visita:
La portalada de l’església és gòtica, però l’interior es construït amb diversos estils, suma acumulada del pas dels segles. Els vitralls de la rosassa, vistos des de dins, llueixen esplèndids i no es nota tant el gruix de la traceria que sosté els vitralls. La capçalera és de tres absis amb estructura romànica però en el central hi varen obrir un gran finestral gòtic per donar molta llum al presbiteri. Ens dispersem una mica pel temple i no podem evitar de comentar entre dos o tres les notícies i xafarderies més recents. Sis plau…silenci!.
Passem per les diferents capelles laterals, moltes amb retaules barrocs, però a l’absis dret destaca la pintura del Retaule de Tots els Sants, de Pere Serra o la seva escola, al voltant de l’any 1400. En el centre de la pintura hi ha la Mare de Déu del Roser amb un petit monjo al seus peus, probablement el donant del retaule. Per sobre hi ha l’escena del calvari i als costats les files de profetes, apòstols, sants i santes, tots amb el cap inclinat cap al centre. Al dessota, a la predel·la, el Crist lacerat central s’acompanya dels sants més notables per la comunitat com Sant Benet, Santa Escolàstica, Sant Pere i Sant Pau entre altres. El guia ens va fe notar els detalls iconogràfics dels diferents personatges com les banyes de Moisès, el vestit roig de la Magdalena en el calvari, l’imberbe apòstol Joan i en conjunt la bona factura de l’obra. I això ho vàrem escoltar amb atenció sense gaire interrupcions.
Arribats al claustre ens sorprèn veure dos claustres, el renaixentista sobre el romànic, però formant un conjunt obert i lluminós, magnífic. Cada galeria amb passadís, d’uns 30 metres, esta estructurada en tres sèries de 5 arcades de dos columnes i capitells formant un total de 144 capitells, número simbòlic referit a la Jerusalem celestial descrita a l’Apocalipsi.
Els 144 capitells son un fabulós compendi de l’escultura romànica, inspirats en motius vegetals, animals, passatges bíblics i sempre oberts a la dimensió simbòlica. El mestre Arnau Cladell va aplicar models tolosans o de tradició rossellonesa, que ja havia aplicat a la catedral de Girona.
En un petit fossat del jardí del claustre s’hi conserven les restes de la primitiva basílica del s V i el lloc on segons la tradició va ser enterrat i venerat Sant Cugat.
Al mig del jardí hi ha la font-rentamans, que no és la original, i que evoca la idea del Paradís descrit al Gènesis i el sortidor d’aigua fa visible la unió del cel amb la terra.
El claustre constitueix l’eix de la vida al monestir com distribuïdor d’estances, espai obert dins la clausura monacal i lloc de silenci i reflexió. Mentre el visitàvem ressonava en les voltes la nostra xerrameca i xiuxiueix i no vàrem tenir l’experiència de caminar en silenci per un magnífic claustre monacal romànic.
El dinar.
Caminar fins La Bolera va ser un passeig agradable i ara sí podíem posar-nos al dia dels companys i amics en les seves vicissituds vitals….
Al restaurant ens van reservar una sala per nosaltres, ben ajustats, però còmodes per fer una calçotada de restaurant, no una d’autèntica… però cal dir que va estar bé, el menjar era bo i l’atenció molt bona. Repassant les fotos del dinar, abans dels postres, es veuen cares de satisfacció amb somriures sincers excepte en algun gest animat pel vi amb gasosa i pillat per sorpresa que no permet saber el grau de satisfacció d’algú en concret. Però vaja,…molt contents!!!.
Va costar una mica arreplegar el ramat i portar-lo a l’herba per fer la foto commemorativa del dia. Allà estem fantàstics.
Finalment una proposta: a la tarda es troba a faltar un espai ample, relaxat, on puguem fer una sobretaula o tertúlia i completar les converses i xafarderies que tanta vida ens donen…
Ressenya de la visita al Museu Marítim de les Drassanes Reials, i dinar.
10 de gener 2024
Salvador Aymerich
El passat dia 9 de novembre es va fer la trobada de tardor del 2023. Quaranta-vuit companyes i companys vàrem anar al Museu Marítim de Barcelona situat a les Drassanes Reials.
La Rosa Maria Isnard va fer les gestions de contactar amb el Director del Museu Marítim, Enric Garcia, que molt amablement ens va facilitar la visita.
Es van fer dos grups a les 10 i a les 12 del matí. La guia Pilar Estebaranz ens va acompanyar en un recorregut força interessant tant pel contingut del museu com per el superb edifici gòtic construït al mitjans del segle XIII sota el regnat de Pere el Gran.
En acabar la visita es va celebrar el dinar al restaurant Noray situat en el mateix espai del Museu.
Us adjuntem l’adreça del museu que és realment molt interessant i on podeu trobar-hi informació del edifici i dels continguts. Mireu també el reportatge fotogràfic de la visita i el dinar.
El Museu Marítim de Barcelona és un equipament públic dedicat a la conservació i difusió de la cultura i el patrimoni cultural marítim de Catalunya. Exposicions, itineraris de mar i urbans i activitats escolars, familiars i per a tots els públics. Obert de dilluns a diumenge de 10 a 20 h.
Visita al Castell de Santa Florentina i calçotada a la Taxonera.
Dia 8 de març del 2023.
Els metges i facultatius jubilats de Can Ruti, el dia 8 de març vàrem visitar el Castell de Santa Florentina de Canet i després vàrem fer la calçotada tradicional de primavera al Mas Taxonera d’ Arenys de Mar.
Després d’aparcar una mica lluny, l’arribada al Castell de Santa Florentina, és impactant per les imponents torres, com de defensa, que miren cap al sud-est i que fan aixecar la mirada molt amunt per lo altes que son. Malgrat aquest escenari aclaparador, era més important per nosaltres parlar amb els companys i comentar com estem després de molts dies de no veure’ns, de manera que la guia va cridar-nos l’atenció per tal que pogués fer les explicacions de la història i de la reconstrucció del castell.
Una Domus amb producció vinícola i ben comunicada amb la Via Augusta, s’assentava aquí en època romana. A l’Edat Mitjana van adquirir importància els cavallers de Canet que van construir i reforçar la Casa Forta. Després Ferrer de Canet i Villalba va obtenir del papa unes relíquies de Santa Florentina per ser custodiades aquí. Una etapa de decadència i les revoltes de les pagesos de remença van facilitar la crema de la Casa Forta.
A finals del s XVI els Montaner s’incorporen a la Casa Forta. Però és a finals de s XIX quan Ramon de Muntaner la recupera i encarrega al seu nebot Lluís Domènech i Montaner la reforma i ampliació de l’edifici per fer-lo un palau residencial d’estiueig amb tocs medievals i romàntics, fusionats en plena harmonia, amb un estètic i creatiu llenguatge modernista. La nova construcció suposa com multiplicar per 5 l’edifici de la Casa Forta. Cal dir que gran part dels elements constructius i decoratius procedien del Santuari del Tallat (Vallbona de les Monges, Urgell).
El nom de castell de Santa Florentina fa referència i honor a l’esposa de Ramon de Montaner, Florentina Malató i a l’herència de les relíquies històriques de santa Florentina.
Formem un semi-cercle davant la porta d’entrada lateral, atents a les explicacions de la guia. Dos lleons protegeixen l’arcada dovellada i sostenen els extrems de la cadena, signe de presència reial en algun moment del passat. Alfons XIII s’hi va hostatjar l’any 1908.
Mirades amunt i al voltant per situar-se en el pati interior. Una gran torre cilíndrica tanca un angle del pati mentre per la part oest un primer pis forma una galeria d’arcades neogòtiques amb els seus capitells molt treballats que recorda un claustre gòtic. Una amplia escalinata dona accés a la planta noble de la galeria i a les dependències.
El Saló, centrat per una gran xemeneia, és sorprenent per l’alçada i per la composició de l’espai, l’enteixinat, els quadres immensos i unes vidrieres magnífiques. Les nostres mirades disperses van repassant aquests elements, que han servit per decorat de filmacions diverses que precisaven solemnitat: Joc de Trons, Caesar, Legend of the blue see, Jo, Ramon Llull…. Al costat en angle recte i amb bons finestrals, la sala d’estar d’aspecte més modern.
A la part nord de la galeria una sala, possible menjador, crida l’atenció per una cupuleta de vidriera com la inversa del Palau de la Música. Més enllà el despatxet, el dormitori on va dormir Alfons XIII i una sala de bany amb decoració ceràmica modernista esclatant, ens fa circular donant-nos cops de colze i mirades sorpreses pels elements decoratius, donada l’estretor de les estances, tot i haver fet dos grups.
Tornant al pati passem davant la capella i anem al celler per fer un didalet de vi abans de d’acabar la visita.
Deixant la cultura de banda anem a La Taxonera d’Arenys de Mar, per fer la calçotada tradicional de primavera, mentre comentem la salut, les novetats i la dura vida que portem, que per alguns – sense bromes – si que és dura….
Ben satisfets de calçots, carxofes i una mica de carn, ens fem la foto a les escales per anar acumulant records mentre podem…
Basílica de Santa Maria del Pi a Barcelona. Trobada de tardor, 20 de novembre de 2022.
Novembre 2022
Text Ramon Coll
La trobada de tardor de 2022 va aplegar a 50 companys/es, (sí, cinquanta !!) una mica abans del migdia a la plaça del Pi de Barcelona. Mentre que uns fèiem les salutacions i comentaris previs a iniciar la jornada que seria de mati i tarda, altres acabaven de fer un mos a les terrasses de la plaça. En tots es palpava l´alegria del retrobament amb els companys que probablement no havíem vist des feia un temps.
La trobada es titulava: “Descobrim els secrets de Santa Maria del Pi”. Una aproximació a la basílica de Santa Maria del Pi, història viva de Barcelona. La visita va ser guiada i il·lustrada pel periodista i escriptor David Revelles que va fer una exposició molt didàctica i amena.
L’església de Santa Maria del Pi és un exemple molt representatiu del gòtic religiós català del segle XIV. El recorregut per l’església ens va permetre conèixer tots els secrets al voltant del temple. Per exemple, la seva rosassa –la més gran de Catalunya-, el portal de l’Avemaria (amb alguna resta romànica) que és una representació del segle XII de l’expulsió d’Adan i Eva de l’Edèn, o la capella de la Puríssima Sang.
L’església del Pi va estar molt lligada al gremi de Tenders Revenedors a través de la capella de Sant Miquel Arcàngel o el Misteri dels Revenedors, obra de Damià Campeny, el gran escultor neoclàssic de Catalunya. Vàrem poder contemplar el Tresor de la basílica, amb joies d’orfebreria com la Custòdia Major del Pi (1587), el Lignum Crucis del Rei Martí I (1498), així com una aproximació a La Sagrada Família d’Antoni de Viladomat, el millor pintor del barroc català.
En el recorregut no hi van faltar personatges fascinants associats a l’església, com ara Sant Josep Oriol, prevere beneficiat del Pi a finals del segle XVII, conegut com “el doctor Pa i Aigua” (repartia el seu salari entre els pobres a l’entrada de l’església), o d’altres més desconeguts….
També la visita ens va permetre descobrir l’importantíssim paper de Santa Maria del Pi durant el setge de 1714 i, és clar, els episodis i petjades de la Guerra Civil espanyola a la basílica, com ara la pèrdua de l’orgue, devorat per les flames l’any 1936.
Per rematar aquesta immersió en la història del Pi, vàrem poder gaudir de la meravellosa panoràmica de Barcelona que ens ofereix el terrat del campanar. Des dels seus 54 metres d´alçada es gaudeix d’una perspectiva única de 360° de la ciutat. Llàstima que el dia estava una mica ennuvolat, però l´esforç per pujar-hi i saber molts detalles d´aquesta obra ho va compensar. Vàrem saber que “perdre el seny” deriva de quan el campaner no aconseguia mantenir la campana cap per amunt i deixar-la quieta un temps. Fins a la dècada del anys 50 hi varen haver campaners. Els dos companys que no van pujar per les empinades escales del campanar, varen tenir la recompensa de poder gaudir de l´assaig del Chorus Cellensis d’Àustria.
Posteriorment ens vam desplaçar, tot fent un passeig curt pel barri Gòtic, fins al restaurant de Can Culleretes, el segon restaurant més antic d’Espanya i un clàssic barceloní de cuina casolana. Com érem força colla ens van distribuir en bastantes taules. Això ens va permetre poder establir una conversa molt fluida entre els comensals de la taula. La sobretaula no es va poder allargar molt perquè a les 4 de la tarda teníem un altra activitat a la basílica.
Abans de retornar a Santa Maria del Pi el guia ens va explicar el significat d’alguns escrits que es troben als murs que donen a la plaça de Sant Josep Oriol.
Un epíleg de luxe per acabar la jornada: la visita a l´arxiu de Santa Maria del Pi. Disposa de documents del segle XIV al XX que mostren el bategar de la història de la ciutat i de Catalunya. En Jordi Sacases, que és l´arxiver de l’església des de fa més de 30 anys, ens tenia preparats documents mèdics i farmacèutics per examinar. Va ser una trobada molt amena i que va donar peu a una viva discussió entre el punt de vista de l´arxiver i el d´alguns de nosaltres sobre conceptes recollits en documents històrics. Més informació a http://www.apsmp.cat/
Ressenya de la visita a Montblanc i la calçotada de germanor del 6 d’abril de 2022
27 d’abril de 2022
Text d’Antoni Curós
El passat dia 6 d’abril 2022 va tenir lloc la tradicional calçotada que l’Associació acostuma a celebrar cada any en algun indret emblemàtic on el conreu dels calçots és famós i el tast característic. Aquest any ha estat al poble de Montblanc situat a la comarca de la Conca de Barberà dins la província de Tarragona. La darrera va ser el 5 der març de 2020 a Poblet, uns dies abans del confinament total com a conseqüència de la pandèmia de Covid 19.
La trobada va reunir 28 persones a la visita i 32 al dinar, majoritàriament socis, sent la resta familiars acompanyants. Potser la distància fins a Montblanc i la mandra de conduir va influir en que no fóssim més, tot i que el cotxe “col·lectiu” va semblar funcionar més que en altres ocasions. Afortunadament, la meteorologia va ser favorable.
Ens vàrem dividir en dos grups per fer la visita, acompanyats d’una guia i un guia respectivament, que van fer la seva feina amb dedicació, entusiasme i bon coneixement de la història de Montblanc. La visita comença a la seu de l’Oficina de Turisme, ubicada en l’edifici recuperat d’un celler modernista del sindicat de vinyaters de 1916, just a l’entrada del poble venint per la carretera general i davant de la muralla. El recorregut va durar una hora i mitja pel cap baix. Molt recomanable aquesta visita guiada pels que no vàreu venir i penseu anar-hi en el futur (es pot concertar a través de la web montblancmedieval.cat).
Montblanc és famós pel seu recinte emmurallat, el més gran que es conserva a Catalunya. La muralla primitiva, més curta, es va construir l’any 1163 coincidint amb la fundació de la vila com a tal. Al segle XIV es va construir el nou recinte emmurallat sota el regnat de Pere el Cerimoniós. S’hi van fer reformes els segles XVII i XVIII. El segle XVII va desaparèixer el fossat que vorejava la muralla i es va dedicar a pasturatge. També des de llavors i fins recentment el mur exterior s’havia utilitzat com a paret d’habitatges particulars adherits a la muralla, que no s’han enderrocat fins fa poc. A la part interior de la muralla, a les torres, encara hi ha habitatges privats que estan en ús. A partir de l’any 1947 el centre històric de Montblanc es va declarar conjunt Monumental i Artístic i va començar la darrera rehabilitació de la muralla.
El poble sembla que té l’origen en l’assentament poblacional entre els segles IV i II aC dalt d’un turó no conreat que permetia una bona defensa dels seus habitants. Més tard va ser ocupat pels romans que van anomenar mons albis aquest espai elevat i erm que ha donat nom a la vila: Montblanc.
Entre els segles IX i XI la frontera entre cristians i musulmans no quedava gaire lluny. Al segle XI la futura Montblanc va créixer gràcies a gaudir d’una situació geoestratègica de primer ordre, a mig camí entre Lleida i Tarragona, i per la necessitat de repoblar els territoris ocupats pels musulmans que anaven conquerint els cristians.
Ramon Berenguer II, comte de Barcelona, va ordenar alçar una vila a la confluència dels rius Francolí i Anguera que es va anomenar Duesaigües. El 1155 la població quedaria rebatejada amb el nom de Vila-salva, pel fet que Ramon Berenguer IV va atorgar-li privilegis i exempcions com a principals eines per a incentivar la repoblació de la zona. Una dècada més tard, l’any 1163 la població s’enfilaria, sota l’ordre del rei Alfons I, al turó originari per evitar inundacions i, de pas, mantenir una posició defensiva preferent. El 1163, Vila-salva esdevenia definitivament Montblanc. L’any 1170, Montblanc comptava ja amb castell, església i barri amb activitats comercials. Al segle XIII Montblanc ja tenia concessió de mercats i fires de bestiar i les Escrivanies Reials i l’Estudi Major. La vila va créixer ràpidament entre els segles XII i XV. Al segle XIV, sota el regnat de Pere el Cerimoniós. Montblanc havia esdevingut una vila de referència. Aquest va ser el segle d’or de la vila amb la celebració de les corts catalanes en diverses ocasions al llarg d’aquest període: el 1307, el 1333 i el 1370. I encara al 1410 s’hi va reunir el Parlament General de Catalunya.
La vila va viure i molt bé amb el conreu intensiu de les vinyes fins l’arribada de la fil·loxera durant el segle XIX. La ciutat es va empobrir i va despoblar-se de manera significativa. En la segona meitat del segle XX va tenir un cert creixement industrial i un progressiu retorn de la viticultura. Actualment la vila ha fet una aposta de futur pel turisme durant tot l’any i especialment durant la setmana medieval de Sant Jordi (23 d’abril fins l’1 de maig de cada any) amb nombrosos actes emmarcats en un ambient medieval basat en la llegenda de Sant Jordi.
Tornem, però, a la muralla. El recinte emmurallat, són mil set-cents metres d’una muralla de sis metres d’alçària i mig metre de gruix amb una trentena de torres (es diu que 31-34), de les quals avui en queden 28 segons el darrer recompte oficial. El conjunt originàriament tenia quatre portals que corresponien a les principals vies de confluència: pel de Sant Antoni (o Santa Anna) arribava el camí de Lleida; pel de Sant Francesc, el de Tarragona; el de Sant Jordi, posava rumb a Prades; i el de Bové, a Prenafeta. Nosaltres vàrem entrar a la muralla pel portal de Sant Antoni.
La visita es fa dins del recinte on hi ha edificis històrics i les cases de gran part de la població intramurs de Montblanc. Abans d’entrar al recinte, fora de la muralla, es veu a distància el pont vell de pedra que està en obres després d’una riuada. Una mica més amunt hi ha l’antic hospital de Santa Magdalena, edificat els segles XV i XVI on hi ha un claustre gòtic petit i acollidor. Actualment és seu de l’Arxiu Històric Comarcal de Montblanc.
Ja dins el recinte emmurallat caminant pels carrers empedrats vam fer cap a la plaça de Santa Maria on hi ha l’església del mateix nom i davant mateix l’edifici gòtic de les Escrivanies reials que en l’època medieval estava ple d’advocats i funcionaris reials. L’edifici eclesial es va acabar prematurament al segle XV per manca de finançament com a conseqüència de la pesta negra i per això l’entrada principal està en un lateral de la mateixa.
A continuació seguint un passeig molt agradable vàrem passar per la cuidada plaça Major amb bonics edificis com l’Ajuntament, la casa Desclergue, els porxos de can Malet i la font Major. Per carrerons estrets típics medievals vàrem arribar a l’església de Sant Miquel on es pot admirar un sostre de fusta policromada de gran valor artístic. Inicialment d’estil romànic edificada l’any 1288 va ser transformada en gòtic el segle XIV. Finalment vàrem pujar a una torre de la muralla des d’on es tenia una vista panoràmica colpidora del poble, el turó original fundacional i la impressionant església de Sant Francesc començada l’any 1286 que es va dedicar al monjo d’Asís que es diu que entre 1211 i 1214 va passar per Montblanc. En aquest recinte es varen celebrar les Corts catalanes de l’any 1414 que va presidir Ferran I d’Aragó.
Ja amb més gana que altra cosa ens vam presentar al restaurant “El molí de Mallol”, just al costat de l’Oficina de Turisme. Ens esperaven i la sorpresa molt agradable va ser que vam disposar d’una sala amplíssima només per nosaltres on estava disposada una gran taula llarga on ens encabirem tots sense cap dificultat. Al costat hi havia unes quantes taules rodones força grans on a peu dret i còmodament vàrem gaudir dels calçots, això sí, que ja es notava eren de final de temporada. La resta de l’àpat va complir les expectatives. El local va facilitar el moviment dels comensals per les converses de sobretaula que segons ens van indicar els assistents van ser molt agradables com habitualment.
I fins la propera esperem que tots estiguem bé i ens podem tornar a veure!!!
Ressenya de la visita a l’hospital de Sant Pau i dinar de germanor del 17 de novembre de 2021
9 de desembre de 2021
Text Ramon Coll
Fotos Alonso Flores
El passat 17 de novembre de 2021 prop de 50 persones entre socis I algun familiar, vàrem fer la visita al recinte modernista de Sant Pau de Barcelona dins de la trobada de tardor 21.
Minuts abans de les 12 del migdia a l´esplanada què hi ha davant del recinte de sant Pau, els dos guies que ens vàrem acompanyar a la visita, es van fer càrrec del respectius grups que prèviament ens havien assignat.
El recinte modernista de sant Pau és una ciutat dins la ciutat. Sant Pau és el conjunt modernista més gran del món i, també, l’obra més important de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Va ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1997, per la seva singularitat i bellesa artística. El Recinte Modernista està configurat com un conjunt arquitectònic format per 12 pavellons envoltats d’espais verds i connectats per un quilòmetre de galeries subterrànies.
La visita la vàrem iniciar a la Sala Hipòstila, la cova, tal com en deien els sanitaris que hi treballaven a urgències de l’hospital. Vàrem caminar per algun dels túnels subterranis que disposen de dues voravies ja que no només hi servien de connexió entre els diferents pavellons, sinó per el transport de les mercaderies que necessitava aquest complex hospitalari. Amb consonància amb l´esperit higienista que tenia tot el recinte les parets estaven recobertes de ceràmica i un detall molt impostant es que totes les cantonades eren arrodonides per tal evitar la acumulació de brutícia i perquè la neteja fos més fàcil de dur a terme.
Ens van explicar tot el procés de la gestació d´aquest ambiciós projecte que es sostenia en la caritat cap els ciutadans sense recursos i malalts. El 1901 s´inicia el projecte per instal·lar en un solar equivalent a nou illes de l’eixample, un seguit de pavellons aïllats, envoltats de jardins i units per soterranis. Les obres s’iniciaren el 1905, i el 1911 s’inaugurava un primer grup de construccions que suposen la síntesi del corrent “domenequià” del modernisme, amb una gran riquesa d’elements ornamentals de pedra, ferro i ceràmica. El fill de Domènech i Montaner, Pere Domènech i Roura, fou el responsable, a partir del 1914, de la continuació de les obres, amb dissenys més simples i les coordenades d’eclecticisme degut a que el llegat del mecenes inicial, Pau Gil, s´esgota. Pau Gil disposa de un monument a l’entrada de l’hospital i els edificis portant un G en el seu record.
Pau Gil i Serra va néixer a Barcelona el 1816 i establert a Paris des dels 17 anys, era un home de negocis que havia heretat una flota de vaixells de transport del seu pare i la «Banca Gil» del seu germà Pere. Pau Gil havia fet créixer la seva fortuna amb activitats comercials en mineria i ferrocarrils. Solter i sense descendència, als 76 anys decideix fer un testament on deixa dit que la liquidació de la banca s’havia de dividir en dues parts: una destinada a la construcció a Barcelona d’un hospital civil sota l’advocació de sant Pau seguint unes instruccions precises, i l’altra meitat s’havia de distribuir en parts iguals entre els seus quatre nebots. La part destinada a l’hospital varen representar uns quatre milions de pessetes. El testament i les instruccions van ser dipositats dins d’una carpeta signada i tancada al Consolat d’Espanya a París, que va ser oberta pel cònsol després de la mort del banquer, amb setanta-nou anys.
Lluís Domènech i Montaner havia tingut l’ocasió de desenvolupar conceptes i tècniques aplicables a un centre sanitari a l´Institut Pere Mata de Reus, el qual acabava de construir. Finalment plantejà un programa higienicoarquitectònic basat en pavellons aïllats enllaçats entre si per una galeria subterrània, una solució absolutament innovadora. Al mateix temps que inicia les obres de l´hospital de sant Pau porta a terme la construcció del Palau de la Musica Catalana amb el que es poden trobar similituds ornamentals.
El terreny seleccionat acomplia amb aspectes sanitaris importants que actualment ja no es tenen en compte, com ara la »ubicació al peu de la muntanya en una zona allunyada de la ciutat i amb vistes al mar«, encara que d’altres encara serien vàlids avui en dia, com el fet de disposar d’una gran proporció d’espai interior enjardinat on malalts i visitants podien passejar i estar a l’aire lliure, sentint-se més com un balneari que no com un hospital tancat. Això és possible gràcies a la concepció que li va donar Domènech de conjunt hospitalari amb una trama urbanística pròpia orientada en un eix nord-sud gaudint de la màxima radiació solar cap a les façanes principals.
El projecte original concebut per Domènech i Montaner constava de 48 pavellons construïts segons un patró de disseny i distribuïts al voltant de dos eixos principals (sud-nord i est-oest) de 50 metres d’amplada, amb uns carrers complementaris de 30 metres. Aquests eixos principals, ubicats a les diagonals del quadrat tancat del conjunt, formen una creu que és el símbol omnipresent de l’hospital i que referencia a l’hospital original.
Vint-i-cinc dels pavellons havien de ser d’un pis, onze de dos pisos i dotze de destinats a serveis diversos. Tots ells comptaven amb soterrani i estaven interconnectats per galeries subterrànies perquè s’hi poguessin desplaçar personal i malalts sense haver de sortir a l’exterior, tal com ja s´ha comentat prèviament. Feien també les funcions de galeries tècniques per a ubicar les instal·lacions i conduccions externes als pavellons, facilitant-ne el manteniment.
Les diferents alçades havien de permetre suavitzar l’efecte visual del pendent del terreny. Els únics que eren diferents en forma i alçada eren el d’administració (edifici principal), el de la comunitat religiosa que atenia els serveis —que es troba al mig de la creu— i el d’operacions, a mig camí entre els dos.
Els pavellons dedicats als malalts comptaven amb una sala d’hospitalització rectangular de grans dimensions, amb una estructura modular composta per una successió de vuit arcs lleugerament apuntats amb set voltes intermèdies, sustentades en pilars entre finestres. En un dels extrems de la nau central, Domènech va disposar-hi dos elements cilíndrics: el dipòsit d’aigua i un espai de servei que incloïa una sala rodona, al costat de l’accés, concebuda com a »sala de dia« per als malalts i els seus familiars. Cada planta comptava amb un espai independent per al personal sanitari.
Vàrem sortir a l´exterior i a continuació es va fer la visita al Pavelló de sant Salvador, el primer edifici que va entrar en funcionament el 1916, i el pavelló de sant Leopold, situats al costat llevant desprès d´accedir al recinte. El nom de Leopold era en honor de Leopold Gil i Lleopart, nebot del mecenes.
El Pavelló de sant Rafael (1914-18) és el tercer pavelló del costat llevant després d’accedir al recinte. Va ser el primer construït amb un mecenatge diferent del de Pau Gil. Va ser finançat per Rafael Rabell i la seva filla Concepció. A la seva decoració, als mosaics interiors i a la traceria en pedra exterior, apareix de forma reiterada la inicial »R« referida al mecenes en comptes de la »G« omnipresent als pavellons anteriors. Aquest tres edificis juntament al pavelló de cirurgia i el seu quiròfan estan conservats amb el materials originals.
L´edifici de quiròfans ubicat al centre del carrer principal. És un edifici de tres pisos i semi-soterrani. Disposava de dues taules d’operacions conjuntes i com
que no precisava de bona orientació, esta orientat al nord. Les vidrieres original estaven folrades amb plaques d´alabastre. En aquest quiròfan el 1984 és va realitzar el primer trasplantament de cor de l´estat pel cirurgià Josep Maria Caralps. Els seus sants patrons són sant Cosme i sant Damià.
La visita continua als jardins. Passejar entre flors, plantes i arbre aromàtics es volia transmetre com la natura era font d’inspiració modernista i eina fonamental per a la curació dels malalts. Barcelona vivia entre murs amb carrers estrets i un nivell de salubritat molt dolent. Aquí el malalts pobres rebien alimentació sana, respiraven aire net i rebien una curosa higiene.
El recorregut va acabar al Pavelló de l’Administració –MIA- l’edifici més destacat de tot el conjunt. Les diferents sales patrimonials sorprenen per la riquesa dels material emprats. Son sales plenes de llum, colors, mosaics, escultures i una àmplia riquesa decorativa.
Edificat com un centre hospitalari modern i innovador, cent anys després aquests principis ja no eren adequats i per aquest motiu, a partir del 2009, aquesta estructura va ser traslladada a un nou hospital dins del mateix recinte, en sintonia amb les necessitats d´un centre hospitalari del segle xxi.
La visita al recinte modernista de sant Pau va acabar amb un dinar de germanor a un restaurant de l’avinguda Gaudi on vàrem poder continuar establint converses entre companys i esperant la propera trobada !!!
Ressenya de la visita al monestir de Poblet del 5 de març de 2020
13 d’abril de 2020
Dibuix : Margarita González Tadeo
Text: Antoni Curós
El passat 5 de març de 2020 més de 40 persones, entre socis i alguns familiars, vàrem fer la visita prèviament programada al Monestir de Poblet. Vàrem tenir sort, perquè si ens agafa uns dies més tard ens quedem confinats al Monestir, per altra banda el lloc més adient per estar confinat.
La visita va estar força bé, pausada i amb un guia simpàtic i ben informat, d’aquells que potser adorna un pel massa les seves explicacions, afegint algunes anècdotes que tenen un fonament històric més que discutible però que provoquen un somriure general.
El monestir va ser fundat l’any 1150 sota l’impuls del compte de Barcelona Ramon Bereguer IV i és un dels més grans d’Europa. Pertany a l’actualment denominada ruta del Císter que inclou els monestirs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges. Aquests tres monestirs junt als de Pedralbes, Ripoll i Montserrat són cabdals en la història de Catalunya i en el seu imaginari col·lectiu.
El conjunt arquitectònic està molt ben conservat i la restauració que es va fer a partir de 1930 ha estat molt encertada. Les edificacions segueixen clarament el patró que havia de tenir qualsevol monestir cistercenc com aquest, distribuint els edificis i els espais pensant en que la comunitat havia de ser autosuficient. Així tenim el celler, la cuina refectori, la sala de celebracions, la biblioteca, la sala capitular, el dormitori, l’arxiu i el claustre que vàrem poder visitar. El museu que també vàrem visitar exposa el patrimoni que s’ha pogut conservar fins a dia d’avui. Hi ha altres llocs que no es poden visitar per no interferir amb la vida monàstica.
Al monestir actualment hi viuen 25 monjos però en la seva època de màxim esplendor n’hi havia 300 i hi vivien unes 700 persones. Els monjos segueixen les regles de Sant Benet com des de l’inici de la fundació del Císter. Em va impressionar molt l’antic dormitori situat al primer pis del claustre. Té una superfície rectangular de 1000 metres quadrats, nets, sense cap separació i és on dormien els monjos, a terra arrenglerats. Més tard es van fer cel·les, on van dormir les successives generacions de monjos fins l’any 1996 que es van traslladar als dormitoris actuals.
La veritat és que durant la visita no costa gens deixar anar la imaginació i trobar-te sense problemes fent vida de monjo de fa quasi mil anys. Fins i tot pots visualitzar els llocs i el relat de la magnífica novel·la de l’escriptor italià Umberto Eco publicada l’any 1980 “El nom de la rosa”. Novel.la que l’any 1986 fou magníficament representada en el cinema pel director Jan-Jacques Annaud.
Pels que voleu saber detalls de Poblet, arquitectònics, històrics o de qualsevol mena us recomano anar a Google on hi trobareu tota la informació que busqueu.
En acabar la visita després de contemplar un reportatge visual del monestir, ens vam dirigir cap a Santes Creus per gaudir de nou de la calçotada de Cal Mosso que com la de fa 2 anys va ser un èxit total. Però deixeu-me que us confessi que per a mi, lo millor de les calçotades és la companyonia, la salsa i el complement gastronòmic que acompanya aquest tipus de tiberi. Els calçots són l’excusa.
En resum, crec que tothom s’ho va passar molt bé. És una visita molt recomanable.
Ah! Vull agrair a la sòcia, artista,i amiga Margarita González Tadeo el dibuix que il·lustra l’encapçalament d’aquest escrit. De fet, ja és la nostra il·lustradora de capçalera.
El passat dia 14 de març de 2019 una quarantena de socis ens vam trobar a Badalona per fer la visita prevista al Museu d’aquesta ciutat, antiga colònia romana anomenada Baetulo fundada el segle I aC i que perdurà fins el segle IV dC. La visita es va fer extensiva a la casa dels Dofins, una mansió d’una família rica de l’època dedicada a la producció i venda de vi.
Ens vàrem dividir en dos grups per poder gaudir millor de les excel·lents explicacions del guia que acompanyava a cada grup. De fet i per ser una visita en dia laborable podríem dir que va ser una visita exclusiva per nosaltres.
Així com la casa dels Dofins està a peu de carrer a la part més alta de l’actual Badalona, la sorpresa va ser que les ruïnes d’una part de l’antiga Baetulo es troben per sota del nivell del carrer del Museu, com si fos el soterrani del mateix. La seva extensió és enorme i el seu grau de conservació extraordinari. La il·luminació és molt encertada. Hi ha representat un conjunt d’habitacles que corresponen a una part de la comunitat que en aquell temps tenia aproximadament 15.000 habitants. Era un nucli important de comerç pels romans, anterior a Barcino i ocupava unes 13 ha amb important producció agrícola. Era una de les primeres fundacions de la província romana Hispania Tarraconensis, citada per autors clàssics com Mela, Plinio i Ptolomeo. Les ruïnes foren declarades Bé Cultural d’interès Nacional per la Generalitat de Catalunya l’any 1995.
La disposició de Baetulo estava enlairada respecte al nivell del mar, pujant des de la platja fins a la part més alta, on es troben les ruïnes del Museu i la casa dels Dofins. Això permetia una panoràmica de la costa propera molt útil per la defensa i el propi comerç. Els guies ens van comentar que actualment la platja està bastant més retirada que en aquella època.
Durant la visita vàrem tenir ocasió de reconèixer l’etimologia de unes quantes paraules del nostre vocabulari actual com atrium, peristil, taverna, palestra, termes, lupanar, mausoleu…que corresponien a noms assignats per determinar llocs que existien en les ciutats romanes.
La visita és francament molt interessant i recomanem molt sincerament a tots els que no vàreu poder venir que feu un forat a la vostra més o menys atapeïda agenda per fer la visita. Per els que teniu nets quedaran esglaiats i s´ho passaran molt bé si us acompanyen.
Després, tot fent un passeig curtet vàrem fer l’àpat corresponent, senzill i una mica sorollós ja que el lloc del menjador era tancat amb un sostre en volta de canó que feia que el so es concentrés. Però vam poder departir amb els companys que al cap i la fi era l’objectiu (veure reportatge fotogràfic a la secció Fotos del nostre web).
Ressenya de la trobada i visita a la basílica de Santa Maria del Mar de novembre de 2019
23 de gener de 2020
Antoni Curós
El passat 21 de novembre de 2019, una quarantena de socis i alguns acompanyants ens vàrem trobar a les 12 del migdia davant la façana principal de la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. L’objectiu era fer una visita guiada pel temple només per nosaltres i en acabar, tot fent una petita caminadeta de 7 minuts, dinar tots junts al restaurant El Reloj de la Via Laietana.
Un cop més, l’organització de l’esdeveniment a càrrec de la secretaria de l’Associació va ser perfecte. També va ser molt agradable tornar-nos a veure.
La visita va estar molt interessant tot i que la pujada per les escales a les terrasses va posar a prova la capacitat física d’alguns. Encara que ens sentim joves sovint oblidem que hi ha una certa discordància entre l’esperit i la carcassa.. Procurarem tenir-ho en compte per properes ocasions.
Les vistes des de les terrasses situades a diferents alçades són molt instructives i ens desafien a reconèixer amb una ullada els llocs més emblemàtics de la ciutat de Barcelona. A més, les vistes acompanyades de la història estimulen la imaginació d’una manera colpidora: fàcilment el teu cervell et pot mostrar imatges virtuals del treball dels bastaixos (mossos encarregats de transportar la càrrega pesant dels vaixells a terra i a la inversa). En grup baixaven les pedres de la muntanya de Montjuic fins als vaixells. Un cop aquests arribaven a la platja de Barcelona (que llavors estava quasi a tocar de l’església) altres companys d’ofici les carregaven per anar fins on estaven construint la basílica. També crida l’atenció veure la “tecnologia” que feien servir per la ventilació: tubs que comuniquen la terrassa amb l’interior de la nau i que cal tapar amb unes campanes de terrissa quan plou.
Però el més sorprenent de tot és allò que no es veu i és el fet de que l’església va se construïda en a penes 50 anys (1329-1384) !!!. Des del punt de vista arquitectònic és una mostra emblemàtica del gòtic català, que s’engloba en el gòtic meridional, posterior al gòtic inicial septentrional del centre d’Europa (segles XI-XIII). L’interior de la basílica impressiona per la seva austeritat que al mateix temps transmet una bellesa fàcil de captar. La seva història ha estat llarga i accidentada començant pel terratrèmol de l’any 1428 i acabant per la pitjor destrucció l’any 1936 quan fou incendiada durant 11 dies. Ha estat per tant sotmesa a diferents reconstruccions que, no obstant, no li han tret ni un gram de la seva grandiositat.
Per cert, parlant de coses més mundanes, el dinar al restaurant el Reloj va estar força bé, si tenim en compte la ubicació i el preu.
En resum, un dia agradable de cultura i companyonia.
Dibuix original per aquest article de de Margarita González Tadeo
Glossa de la visita al monestir de Sant Jeroni de la Murtra. 2018
2 de novembre de 2018
Antoni Curós
El passat dia 17 d’octubre 31 companys i companyes ens vam aplegar al monestir de Sant Jeroni de la Murtra i vàrem gaudir de la visita que teniem programada que va acabar en un dinar de germanor com és habitual.
La visita va durar dues hores llargues que es van fer curtes per les amenes explicacions del guia. El monestir es va començar l’any 1416 als terrenys de l’antic Mas Murtra que foren adquirits pel mercader Bertran Nicolau que els va regalar als monjos. Va estar en actiu fins l’any 1835 quan els monjos el van abandonar com a conseqüència de la llei de desamortització. LLavors va ser venut i comprat per la família Gúell llurs descendents encara en són els propietaris (la família Senillosa). Actualment està en part restaurat, es pot visitar i funciona una hospederia amb set cel.les on hi va gent a fer estades en recolliment.
La construcció és classificada de gòtic tardà i especialment rellevant i ben conservat està el claustre. Per allí van passar diversos reis com Joan II d’Aragó, Isabel de Castella i Ferran d’Aragó (reis catòlics), Carles V i Felip II que van ajudar en la financiació de la construcció. També sembla que Cristòfor Colom s’hi va allotjar. Des de 1975 està considerat monument històric-artístic d’interès nacional i des de 2014 Bé Cultural d’Interès Nacional.
El dinar model catering va ser servit en una sala noble i el vàrem gaudir des del punt de vista gastronòmic i de les relacions de companyonia.
Dia 8 de març del 2023.
27 d’abril de 2022
2021
ch va disposar-hi dos elements cilíndrics: el dipòsit d’aigua i un espai de servei que incloïa una sala rodona, al costat de l’accés, concebuda com a »sala de dia« per als malalts i els seus familiars. Cada planta comptava amb un espai independent per al personal sanitari.
Així com la casa dels Dofins està a peu de carrer a la part més alta de l’actual Badalona, la sorpresa va ser que les ruïnes d’una part de l’antiga Baetulo es troben per sota del nivell del carrer del Museu, com si fos el soterrani del mateix. La seva extensió és enorme i el seu grau de conservació extraordinari. La il·luminació és molt encertada. Hi ha representat un conjunt d’habitacles que corresponen a una part de la comunitat que en aquell temps tenia aproximadament 15.000 habitants. Era un nucli important de comerç pels romans, anterior a Barcino i ocupava unes 13 ha amb important producció agrícola. Era una de les primeres fundacions de la província romana Hispania Tarraconensis, citada per autors clàssics com Mela, Plinio i Ptolomeo. Les ruïnes foren declarades Bé Cultural d’interès Nacional per la Generalitat de Catalunya l’any 1995.
La disposició de Baetulo estava enlairada respecte al nivell del mar, pujant des de la platja fins a la part més alta, on es troben les ruïnes del Museu i la casa dels Dofins. Això permetia una panoràmica de la costa propera molt útil per la defensa i el propi comerç. Els guies ens van comentar que actualment la platja està bastant més retirada que en aquella època.
