Alonso Flores
Històries sobre l’Antic Egipte
Taula de continguts
La Beatrice i el sarcòfeg de Menkaure
La Beatrice era una petita goleta anglesa de fusta construïda al Quebec el 1822, que realitzava una ruta d’Alexandria, via Xipre i Malta fins a Liverpool. El 13 d’octubre de 1838 el vaixell va naufragar davant del port de Cartagena. Fins aquí tot més o menys normal perquè el vaixell no era res especial i ningú es va ofegar, arribant alguns dels seus tripulants a la costa nedant, segons van dir. En el seu moment es va saber que al vaixell el va sorprendre un fort temporal i el seu capità va decidir posar rumb cap a Cartagena, on no arribaria, ja que l’obra viva (la part submergida del casc) va xocar contra uns fons rocosos quan es disposava a enfilar el port, però… tot va passar així?
Richard William Howard Vyse no és cap desconegut. Militar (Rang de Major General) i membre del quart i cinquè Parlament del Regne Unit. Com a arqueòleg, va ser, per exemple, la troballa del cartutx del rei Keops que hi ha gravat a l’interior de la Gran Piràmide. Però els anys que va passar com a oficial de cavalleria semblen haver deixat empremta i és considerat més un aventurer que un científic, fins al punt que hi ha qui denuncia els seus mètodes d’exploració expeditius i fins i tot brutals (arquelogia de la pólvora). El 30 de juliol del 1837, acompanyat de l’enginyer John Shae Perring, el coronel aconsegueix penetrar per la cara nord a la més petita de les tres piràmides de l’altiplà de Guiza, la de Miceri (mn kȝw r Menkaure). A la llum de les torxes Vyse es troba, ja d’entrada, amb dues criptes superposades. A la primera identifica de immediatament el sarcòfag de fusta del nét de Keops, al costat d’ossos que jeuen escampats a la pols entre despulles i fragments de fusta trencada.
L’anglès no és el primer a profanar la sepultura: la tomba ja ha estat saquejada i no queda gaire cosa per fer. Però a l’altra càmera funerària, situada just a sobre, els arqueòlegs descobreixen un magnífic sarcòfag de basalt, buit i sense cap inscripció. El sarcòfag fa 2,43 metres de llargada, 0,94 d’alçada i 0,88 d’amplada. Perrins i Wyse ho van dibuixar. La cara exterior tenia l’aspecte de la façana d’un palau, amb tres portes falses i una més a cadacostat curt del sarcòfag, molt a l’estil del que veia en alguns sarcòfags del temps de l’Imperi Mitjà. ¿Era l’inici d’un estil o una evidència de reutilització de la tomba? Va haver de ser similar al sarcòfag de Khufuankh, al Museu del Caire.
El sarcòfag es trobava sense tapa, fragments de la qual es van trobar en una cambra superior. Dins del sarcòfag es van trobar les restes d’un taüt de fusta amb una inscripció semiesborrada que proclamava lloors a Micerí i que actualment troba al British Museum (va arribar en un altre vaixell diferent del Beatrice). L’estil i la fusta corresponen a l’època saïta (dinastia XXVI, cap a 650 a JC). Burchard va concloure que la tomba i la resta d’objectes havien estat reposats en aquesta època, però, juntament amb les restes de la tapa, a la cambra superior, s’havien trobat ossos humans d’home amb tires de lli que van poder datar-se al s II d JC, evidència de la repetida utilització de la tomba en l’esdevenir dels temps. El sarcòfag és una peça excepcional i Vyse vol emportar-se-la a qualsevol preu. Res no l’atura. Ni les parets de granit que entapissen els passadissos i que ordena ampliar, ni el transport fins a Alexandria… i encara menys la importació il·legal a Anglaterra sense el vistiplau de l’administració del baixà Mehmet Ali. Però aquest tresor de la IV Dinastia no arribaria al seu destí. Al seu Loss and Casualty Book, la Lloyd es limita a esmentar, el dijous 31 de gener de 1839, que el Beatrice “va salpar d’Alexandria el 20 de setembre i de Malta el 13 d’octubre amb rumb a Liverpool. Després no s’ha sentit ni reportat cap notícia sobre el Beatrice, donant-se per perdut”.
En el judici a què es va sotmetre el seu capità no va saber definir exactament el punt del naufragi, però sí que va generar un extens informe amb les declaracions dels mariners, registre de la mercaderia a bord (cent tones en bales de cotó) i altres precisions suposadament mai desvetllades per evitar saquejos. Realment no hi ha cap informe escrit que notifiqui el lloc del naufragi, ni tan sols aproximadament.
Cada cert temps apareix una expedició de cerca (més o menys pelegrina) en què s’intenta localitzar el restes i el sarcòfag. Algun historiador anglès ha arribat a situar el restes al Golf de Biscaia, o el sarcòfag a Xipre, però gairebé tots coincideixen a ubicar-los junts en algun punt de la badia de Cartagena, al port del qual, com vam dir, van arribar nedant els nàufrags (o no), plantejant una zona de rastreig des de els baixos al costat Est. Fins i tot es parlava de certa tradició del comerç de peces egípcies a Cartagena… i també d’un lloc conegut popularment com el lloc del Faraó.
¿El bergantí va ser víctima d’un acte de barateria? ¿Es va enfonsar, potser, durant una tempesta en algun punt de les costes de Portugal o d’Espanya? No se sap res. Gairebé dos segles després del seu descobriment, el misteri de la desaparició del sarcòfag de Micerinos continua sense aclarir-se. A partir d’aquí comença la llegenda: Diuen que un submarinista local va aconseguir recuperar una campana on es llegeix Beatrice… i que no dirà el parador del restes fins que li garanteixin el tresor que conté ni en el moment de la seva mort. Fins i tot hi ha qui assegura que hi ha un lloc davant Cartagena on no es pesca ni un sol peix… fruit de la “maledicció de Micerinos”.
També una estranya llegenda sobre el desembarcament d’un sarcòfag a Cartagena, que transportava un vampir que va anar sembrant el terror pel país (evident trasllat de la història de Bram Stoker a terres espanyoles). Vicente Blasco Ibáñez es va fer ressò del naufragi del Beatrice i ho va deixar escrit a la seva novel·la La volta al món d’un novel·lista (llibre III, capítol XIX).
L’any 1996 la Fundació Arqueològica Jordi Clos de Barcelona, va demanar permís a l’Associació Espanyola d’Arqueologia, amb seu a Madrid, per reiniciar la recerca del restes mitjançant tècniques aèries i de radar. Les pegues burocràtiques van anar dilatant el projecte fins que més d’un any després, la consellera d’Educació i Cultura de la Comunitat Murciana, Cristina Gutiérrez Cortines del Partit Popular, va bloquejar la iniciativa argumentant que la cerca havia de ser estatal, dirigida per un tècnic de la Comunitat i perfectament coordinada amb l’Armada, atès que el mar està molt poc protegit i s’ha de garantir que es treballa on es diu. Després de batallar amb les contínues i innombrables traves, la Fundació Clos va abandonar el projecte.
La Tomba dels Guerrers de Deir el Baharí
La Tomba dels Guerrers de Deir el Baharí, trobada el 1923 “a uns 60 metres” del temple de Mentuhotep II, alhora contigu del de Hatxepsut. Des de l’entrada de la tomba, un laberint de túnels es ramifica per l’interior del penya-segat. És datada cap al 2 150 a JC, durant el final del llarguíssim regnat de Pepi II (VI dinastia), en el primer període intermedi (o molt probablement poc després).
El 2018 es reobre la fossa i els arqueòlegs exploren el laberint de túnels que desemboquen en una sèrie de càmeres funeràries plenes de cadàvers embenats, no momificats, mètode que en aquella època s’utilitzava per embolicar els morts.
Salima Ikram, professora d’egiptologia de l’American University al Caire, amb la col·laboració del Ministeri d’Antiguitats d’Egipte va ser l’encarregada d’investigar unes 60 mòmies i va assenyalar que tots eren homes i la majoria presentaven algun tipus de trauma sever. Les calaveres es trobaven trencades o perforades per armes o projectils i els cossos encara tenien les fletxes incrustades, cosa que indicava que eren soldats morts a la batalla. Una de les mòmies portava posat un guant protector al seu braç, com els que usen els arquers. Són els cossos més ben conservats del Regne Mitjà. La proximitat al temple de Mentuhotep a Deir el Bahari fa sospitar que la tomba estigui relacionada amb aquest faraó, que va ser el governant que va acabar amb les revoltes del Primer Període Intermedi.
Per aquesta època havia acabat el llarguíssim regnat de 90 anys de Pepi II. La tomba de Pepi II a Saqqara estava ornamentada i tenia una aparença espectacular. Va ser construïda durant la seva joventut, cosa que suggereix que el regne en aquell moment estava en calma, sense signes de col·lapse civil.
No obstant això, la tomba de Pepi II va ser saquejada poc temps després de ser enterrat. Un acte tan profundament sacríleg només podria haver tingut lloc si els egipcis ja haguessin començat a rebutjar el poder diví del faraó, i si el govern central ja no tenia el control de les masses. Sembla que a mesura que la influència de Pepi II disminuïa, cap al final del seu govern, els governadors locals es fan cada cop més poderosos; les seves càmeres funeràries es fan més grans i més luxoses, es complica la governabilitat dels noms, s’enfronten entre ells i l’economia es destrueix. Es desenvolupen múltiples revoltes, disturbis, fams, sequeres recurrents i caos social. Aquest ambient va desembocar a la sinistra batalla que va donar lloc a aquesta tomba. La tomba d’un governador, construïda a la necròpolis de Qubbet el Hawa (Assuan) després de la mort de Pepi II, conté inscripcions que presenten un conflicte emergent entre faccions polítiques, descrivint la desorganització social, la guerra civil i la manca de control per part del govern. La fam causada per la sequera pot haver accelerat aquest col·lapse social. A la tomba del nomarca (governador d’un nomo) es pot llegir que “el país del sud s’estava morint de gana, per la qual cosa cada home s’estava menjant els seus fills” i també “tot el país s’ha convertit en una llagosta famolenca”.
Quan el nomarca de Qubbet el Hawa parla del Sud, s’està referint als noms situats riu Nil a baix, doncs per als egipcis, el sud quedava assenyalat pel curs de el corrent, riu avall, del Nil. Per a ells, Sud i riu avall eren sinònims. Aquesta és la raó per la qual, en temps de Tutmosi III, en arribar el seu exèrcit a la vora de l’Eufrates, assenyalen que el riu, malgrat anar riu avall, o sigui en direcció que hauria de ser Sud, es dirigia cap al seu Nord (el riu a dalt egipci).
Papir de Ipuwer o papir de Leiden I
El relat de la Tomba de Qubbet el Hawa d’Assuan té la seva possible confirmació a
el Papir I 344 anomenat el Papir de Ipuwer. És un poema de l’Antic Egipte preservat en 17 fragments de papir; classificat amb el nom de Papir de Leiden I 344 i que3 es troba custodiat al Museu Arqueològic Nacional de Leiden (Països Baixos). També és conegut per altres noms, com Laments d’Ipuur, Laments d’Ipuwer, Admonicions de Ipuwer o Lamentacions del savi Ipuer.
El manuscrit va ser descobert a Memphis encara que probablement procediria de Saqqara. Té 378 cm de llargada i 18 cm d’alçada; es data al final del segle XIII a JC i encara l’època de la composició del poema es desconeix, alguns erudits han suggerit que es va escriure durant el Primer Període Intermedi d’Egipte (s XXII-XXI a JC, 2190- 2065 a JC.), o entre el final de la Dinastia XII i el Segon Període Intermedi de Egipte, entre 1850 i 1600 a JC. El relat es considera històric. Mostra la caiguda de l’Imperi Antic d’Egipte o un lament inspirat pel suposat caos del Segon Període Intermedi, ocorregut diversos segles després o, possiblement, una combinació de tots dos esdeveniments. Ipuur (Ipu ur), “el príncep Ipu”, partidari del vell ordre, descriu un Egipte afligit per desastres naturals i en un estat de caos; un món regirat on el pobre es fa ric, i el ric pobre, i la guerra, la gana i la mort són per tot arreu. Un símptoma d’aquesta caiguda del vell ordre és el lament on els servents abandonen la seva servitud i es comporten amb rebel·lia. A causa d’això, i d’afirmacions com “el riu és sang”, alguns han interpretat el document com un relat egipci de les plagues d’Egipte descrites al llibre de l’Èxode de l’Antic Testament, i sovint és citat com a prova del text bíblic per algunes organitzacions religioses, Fins i tot el director de cinema nord-americà James Cameron cita aquest papir com una de les proves del relat bíblic de l’Èxode al seu documental “The Exodus Decoded”. En realitat només sembla constituir un gènere literari “pessimista” i de queixes de lluenga tradició, tant a Egipte, del que es troben ecos al Disputa entre un home i la seva ba ó, molt posteriorment, el bíblic Llibre de Job.
L’Estela d’Ahmosi
L’estela d’Ahmosi o de la tempesta està datada entre el 1650 i el 1620 a JC. És el primer comunicat meteorològic de la Història. Va ser trobada al tercer piló de Karnak, a tall de talatal, entre 1947 i 1951 i potser estigués relacionat amb l’erupció de Santorini. Aquesta pedra calcita molt fragmentada inclou restes de 40 línies en jeroglífic que ens parla d’un extraordinari fenomen meteorològic ocorregut en època d’aquest faraó. Es descriuen intenses pluges i tempestes que van durar uns quants dies, amb cels ennegrits i grans inundacions, que van omplir de cadàvers flotant el riu Nil i que van destruir tot al seu pas des del Delta fins a les zones de l’Alt Egipte. També se’l relaciona amb el papir d’Ipuwer pel seu relat catastrofista. Durant un temps els investigadors havien pensat que aquest antic text es referia metafòricament a la destrucció provocada per la invasió dels pobles del nord, els hicsos, que havien conquerit les terres del Baix Egipte provocant la pèrdua de l’hegemonia dels faraons en aquesta part de l’imperi.
Però les darreres investigacions confirmarien que en realitat el text està descrivint un esdeveniment climàtic real que podria estar relacionat amb l’explosió del volcà de l’illa de Thera, registrat cap al 1621 a JC. S’han realitzat simulacions sobre les conseqüències d’aquesta enorme explosió i el resultat indica que es va generar tanta electricitat estàtica que no és estrany que el cel s’inundés de nombrosos raigs similars a la tempesta de foc de què ens parla l’estela. Els climatòlegs consideren que els núvols gegants de fum i cendres van poder ser vistes a tot el mar Egeu, arribant a notar-se fins i tot a l’interior d’Egipte, cosa que confirmaria la veracitat del text. Llegint detingudament el text egipci es descriuen fenòmens que coincideixen amb els que van tenir lloc a Thera: una explosió ensordidora, nombrosos terratrèmols, cels coberts de cendres durant diversos dies, tempestes de trons i fortes pluges.
El descobriment de restes de pedra tosca a Tell el Daba, a la regió del Delta oriental, encara sorprenen els investigadors que asseguren que pertanyen a l’explosió del volcà. Hi ha altres evidències que confirmen aquesta teoria. Al papir matemàtic de Rhind (primera meitat del segle XVI a JC) s’esmenten també trons i pluges, cosa que demostraria la preocupació dels egipcis per aquests fenòmens.
Si aquesta pedra descriu realment l’erupció de Thera i considerant que el mateix faraó va ser testimoni del fenomen, havíem de modificar la datació que fins avui es té del seu regnat com a primer faraó de la dinastia XVIII, en uns 50 anys aproximadament, i amb això caldria també canviar la cronologia a la Llista de Reis que ha servit per ordenar els faraons de l’Antic Egipte. Però és que aquest descobriment a més posaria nova data a altres esdeveniments històrics del Pròxim Orient, com per exemple, la caiguda del poder dels cananeus (els anomenats hicsos), el poble invasor procedent de la costa oriental de Síria i Palestina que des de meitat del segle XVII a JC i durant cent anys va governar la zona del Delta i va ser precisament científics que creuen que l’explicació a aquesta derrota pot estar relacionada amb la destrucció de Thera. Han plantejat que els hicsos van patir la destrucció dels ports i de la seva enorme flota a conseqüència del tsunami després de l’explosió del volcà. Van perdre així el seu poder marítim, i va ser en aquell moment de debilitat quan Ahmose va poder imposar-se sobre ells i aconseguir reunificar l’imperi sota el seu comandament.
Documents com a textos al Speos Artemidos de Beni Hassan, de la reina Hatsepsut, representen tempestes similars, però clarament parlen figurativament, no literalment.
Abans: Estela de la Fam
Abans: Estela de la Fam. Encara que és ptolemaica (s II a JC, Ptolemeu V Epifanes), narra vicissituds del regnat de Zoser (III dinastia) en el seu 18è any: fam, somni del rei i interpretació del seu visir Imhotep. És un text de trenta-dues columnes gravat a la cara est d’una de les roques superiors d’un aflorament rocós a l’extrem sud de l’illa de Sehel (molt propera a Assuan a l’Alt Egipte).
A l’estela es veuen quatre figures. Tres d’elles representen les divinitats que constitueixen l’anomenada “triada d’Elefantina”: Khnum, déu creador amb cap de carner d’Assuan; Satet, deessa el poder de la qual provoca la inundació del Nil, i Anuket, deessa de la cataracta. Davant seu es mostra la figura d’un faraó, Djoser (2592-2566 a JC.), l’artífex de la piràmide esglaonada de Saqqara, la primera de la història. Va ser descoberta el 1889 per Charles Edwin Wilbour, i va ser traduïda per Brugsch (1891), Pleyte (1891), De Morgan (1894), Sethe (1901), Barguet (1953) i Lichtheim (1973). Totes les traduccions força similars. L’estela tracta els aspectes següents: descripció de la fam, visita a la Biblioteca d’Hermòpolis, revelacions d’Imhotep, els cants de Zoser i un decret reial. Entre les columnes situades entre la sisena i la vint-i-dosena es parla de mètodes constructius, de la columna onzena a la dècima vuitena Imhotep enumera diverses roques i minerals de la regió d’Elefantina, i de la columna divuitena a la vintena es descriu el somni del rei.
Tradicionalment el tema d’una fam que dura set anys ha estat utilitzat per diferents cultures del Pròxim Orient, i apareix en relats com el mite de Gilgameix, a Mesopotàmia, oa la història bíblica de Josep, entre d’altres. El cas és que sigui certa o sigui una ficció per justificar el domini sobre un territori, ens trobem davant d’un document d’innegable valor històric i arqueològic, que és visitat actualment, malgrat les dificultats que comporta l’accés, per molts dels turistes que visiten Asuan.
525 a JC Batalla de Pelusium i l’exèrcit perdut de Cambises.
Els exèrcits perses de Cambises II envaeixen Egipte de Psamètic III. Canvisos a prop la ciutat de Pelusium al delta del Nil, porta d’accés a Egipte des del Sinaí i l’animal sagrat del qual és el gat de la deessa Bastet.
Al camp de batalla, Cambises fa pintar gats als escuts dels seus soldats. Els egipcis no gosen copejar la imatge d’aquests animals i fugen a defensar-se dins de la ciutat. Cambises ordena llavors llançar en catapultes gats sobre la ciutat, que, en témer la mort d’infinitat de gats, es rendeix per evitar-ho. Tot i això, no tot va sortir bé a Cambises en la seva conquesta d’Egipte. Segons Heròdt, Cambises va enviar un exèrcit de 50.000 homes per sotmetre a l’oracle d’Amon, ubicat a l’oasi de Siwa. Quan ja havia travessat la meitat del desert que separa l’oasi de la vall del Nil, una tempesta de sorra va sorprendre els seus homes, sepultant-los per sempre.
Molts egiptòlegs consideren aquesta història i aspectes de la batalla de Pelusium com una llegenda, tot i que molta gent ha intentat trobar les restes d’aquest exèrcit durant molt de temps. Entre ells hi ha el comte László Almásy (en què es basa la novel·la El pacient anglès, de Michael Ondaatje) i el modern geòleg Tom Brown. Almásy va ser el descobridor de la Cova dels Nedadors a l’altiplà de Gilf Kebir.
El novembre de 2009, la publicació Planeta Sapiens explica que els arqueòlegs italians Ángelo i Alfredo Castiglioni van assegurar haver trobat restes de soldats sepultats sota les sorres del desert del Sàhara, al sud de Siwa. Van trobar artefactes aquemènides que daten de l’època de Cambises: armes de bronze, un braçalet de plata, arracades i centenars d’ossos humans. Tot això encara està sota sospita en estudi i s’ha de confirmar.
El 2014 el professor Olaf Kaper, un arqueòleg de la Universitat de Leiden, a Holanda, els va contradir i va replicar: “Alguns esperen trobar un exèrcit sencer, totalment equipat. No obstant això, fa temps que lexperiència ha demostrat que un exèrcit organitzat no pot morir en una tempesta de sorra”.
El professor Kaper sosté que l’exèrcit perdut de Cambises II no va desaparèixer sinó que va ser derrotat. Explica que l’exèrcit no estava simplement passant a través del desert, sinó que el seu destí final era l‘oasi Dakhla. Aquesta era la ubicació de les tropes del líder rebel egipci Petubastis III. Petubastis, en última instància, va emboscar a l’exèrcit de Cambises II, i així va aconseguir, des de la seva base a l’oasi reconquerir una gran part d’Egipte, després d’això qual es va fer coronar Faraó a la capital, a Memphis. El successor de Cambises, Darío I, va aixafar la revolta a sang i foc i no va acceptar que el seu exèrcit hagués patit una derrota. Podria ser que li hagués resultat més beneficiós propagandísticament dir que l’exèrcit havia estat engolit per les sorres.
Durant els darrers deu anys, el professor Kaper ha participat en excavacions a Amheida, a l’oasi de Dakhla, ia principis d’aquest any, va poder desxifrar la llista completa dels títols de Petubastis III als blocs d’un antic temple. “Aquí és quan les peces del trencaclosques van encaixar al seu lloc. Els blocs del temple indiquen que el lloc degué haver estat una fortalesa a principis del període persa. Un cop combinem això amb la limitada informació que teníem sobre Petubastis III, l’excavació realitzada i la història d’Heròdot, hem pogut reconstruir el que va passar”, va dir el professor Kaper.
El descobriment va ser presentat a la ponència “Política de Darío I al desert occidental d’Egipte” a la Conferència Internacional de l’ERC “Projecte Babilònia”, realitzada a Leiden, Holanda, entre el 18 i 20 del passat mes de juny 2014.
Ángelo i Alfredo Castiglioni, van adquirir certa fama fa 25 anys en descobrir l’antiga ciutat portuària de Berenike Panchrysos, a Egipte. Segons han explicat els arqueòlegs, les troballes actuals són el fruit d’una investigació que s’ha prolongat durant 13 anys (va començar el 1996) i que ha motivat fins a cinc expedicions. En què han trobat alguns objectes, com una daga de bronze, diverses puntes de fletxes i un braçalet de plata i un pendent, d’incontestable factura aquemènida. “Són els primers artefactes aquemènides, a ser trobats al mig del desert en un lloc a prop de Siwa”, va explicar Alfredo Castiglioni. Els Castiglioni i el seu equip, del qual forma part el controvertit geòleg egipci Ali Barakat, opinen que l’exèrcit, que segons Heròdot (Història, III) va partir de Tebes, no va seguir l’itinerari lògic, prenent la ruta dels oasis i cap al nord directament, sinó que, per sorprendre els amonis (del temple d’Amón), es va interrompre fins a l’altiplà del Gilf Kebir per només llavors ascendir i eventualment enterrar-se, com tothom suposa, en algun lloc del Gran Mar d’Arena, el paorós desert a la vora septentrional del qual està Siwa.
Part del material trobat estaria a un refugi natural on els soldats haurien intentat protegir-se de la tempesta de sorra. També, gràcies a velles històries beduïnes, han trobat una “vall d’ossos”, sembrada de nombrosos esquelets blanquejats pel sol, entre els quals haurien aparegut puntes de fletxes perses i un mos de cavall. Tot el relat, del qual han adonat, entre altres, mitjans italians i el canal Discovery presenta abundants incongruències. Zahi Hawass, excap de l’arqueologia egípcia i viceministre de Cultura, ha qualificat la troballa d'”infundada i enganyosa”, ha posat en dubte la professionalitat dels bessons i anunciat que aquests no tenen permís d’excavació. A banda de com és de lleig i sospitós que els italians hagin estat treballant sense les autoritzacions precises, tot convida a ser molt prudents amb l’assumpte. L’egipci Ali Barakat hauria trobat els objectes ja el 1996 a Wadi Mastour (la Vall Oculta), a prop de l’oasi de Bahrin, durant una expedició geològica que buscava meteorits.
Els ossos poden atribuir-se a qualsevol tragèdia més o menys recent, com la repressió italiana dels senoussi als anys 30 que va empènyer poblacions senceres a morir de set al desert.
El gran saharista Theodore Monod esmenta una caravana de 2.000 persones enterrada al complet al desert el 1805. Sens dubte, el Gran Mar d’Arena és cabdal i el qibli, el temible vent calent del sud, pot bufar immisericordi durant dies. Heròdot escriu: “Un vent del sud summament violent es va desfermar sobre els perses mentre prenien el dinar i, arrossegant remolins de sorra, els va sepultar”.
L’Almásy real, que tota la seva vida va estar bessionat amb la recerca de l’exèrcit de Cambises (de fet, per això es va allistar a l’Afrika Korps de Rommel i no per arribar fins a la fictícia Katherine Clifton d’El pacient anglès), va estar a punt de morir en
aquell oceà de dunes de 5 anys. cotxes; els va castigar un qibli inusual de nou dies!, però va aconseguir arribar a Siwa. “Qui sap en quin punt ens hem obert pas sobre la tomba de sorra de l’exèrcit persa?”, va escriure. Almasy havia trobat al nord de Kharga (l’Oasi d’Heròdot) uns tocons de pedra col·locats per l’exèrcit de Cambises. Res més. Els germans italians no han encapçalat cap missió arqueològica al petit oasi Bahrin, a prop del de Siwa. El lloc està sent excavat des del 2002 per l’expedició italiana del Dr. Paulo Gallo de la Universitat de Torí. Estrabón, en parlar de les circumstàncies que van envoltar les legions romanes d’Eli Gal en la seva missió al sud d’Egipte contra la mítica reina etíop, la borni Candaces, explica “des de Pselchis va passar per Premmis, una ciutat fortificada després de passar per les dunes de sorra on l’exèrcit de Cambises va sucumbir.
Al manuscrit de Siwa es recullen alguns dels esdeveniments més rellevants ocorreguts a l’oasi al llarg de la història. Descriu una tropa que va sortir de Siwa per enfrontar-se als invasors musulmans però una tempesta de sorra se’ls va empassar. Passa el mateix amb una invasió dels Tibbu, habitants dels grans oasis que hi havia al sud del Gran Mar d’Arena del desert occidental. Ahmed Fakhry creu que aquests dos casos podrien ser certs, encara que hagin rebut influències i adorns del possiblement succeït en època de Cambises a l’hora d’ambientar la seva història.
Més presència de Pelusium a la Història
El 321 a JC, el cos embalsamat d’Alexandre va arribar a Pelusium, de camí a Memphis i Alexandria on va acabar sent inhumat en un gran mausoleu.
En 618, Pelusio va ser atacada i després conquerida temporalment pels perses dirigits per Cosroes II. El 640 va ser ocupada per Amr ibn al-As després d’una forta resistència, i la seva caiguda va conduir a la caiguda de tot Egipte, del qual Amr va ser el primer governador musulmà.
El 1117 va ser arrasada per Balduí I de Jerusalem, que poc després va morir per una intoxicació alimentària després de menjar un plat de peix del lloc.
