Reial monestir de Santa Maria de Sijena, Situat al poble de Villanueva de Sijena, a la província d’Osca (Aragó), al mig de la comarca dels Monegres. És un enorme cenobi d’estil romànic fundat el 1188 per la reina Sanxa de Castella, esposa d’Alfons II el Cast, rei d’Aragó i comte de Barcelona, ​​amb enormes prebendes i habitat per dames influents de la cort que hi van professar, amb els seus ajudants. Va ser construït a la zona on s’havia trobat la romànica imatge de la Verge del Cor. Es va crear una Regla d’actuació de les professes, que va ser aprovada pel Gran Mestre de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem i pels Papes Celestí III (1197) i Innocenci III (1207) i ha allotjat fins a 62 priores en 800 anys.

Allí van ser enterrats Sanxa de Castella i el seu fill Pere II el Catòlic, també rei d’Aragó i comte de Barcelona (Pedro I), fet que converteix el cenobi en Panteó Reial. Tot i la seva ubicació, sempre va dependre del bisbat de Lleida, fins al 1995 en què la Santa Seu va secessionar el bisbat en dos: Lleida i Barbastre.

El cadàver del rei aragonès, Pere II el Catòlic, que havia estat excomunicat pel mateix Papa que l’havia coronat (Innocenci III), va ser recollit pels Cavallers Hospitalaris després de la batalla de Muret i després enterrat a l’Església que l’Ordre posseïa a Toulouse, fins que en 121 III va autoritzar el trasllat de les seves restes, sent custodiant temporalment a l’hospital de Santa Cristina al Somport, i finalment al Real Monestir de Santa Maria de Sijena, on va ser inhumat fora del recinte sagrat per estar excomunicat (Antoni Durán Gudiol 1989). Don Pedro no va ser heretge, només va protegir els seus súbdits dels exèrcits francs i papals dirigits per Simó de Monfort.

El monestir va ser governat per la presidenta de la Comunitat de Sorors, sent la primera Sra. Sancha d’Abiego, que va dirigir al grup format per 12 professes de les més il·lustres cases d’Aragó, a les quals es va afegir una nena d’11 anys, Sra. Dulce, infanta d’Aragó, filla d’Alfonso II i filla d’Alfonso II van acabar sent 13 les monges al

Monestir, amb tot el seu seguici i personal de servei. La infanta va ser la primera monja a morir entre les seves parets cap al 1203.

Maria d’Estopinyà va ser la tercera priora. Durant el seu govern, abans del 1202, va ser protagonista juntament amb la imatge de la Mare de Déu d’un miracle que va frenar un incendi que amenaçava el convent. La infanta Leonor, comtessa de Tolosa pel seu matrimoni amb Raimon VII de Tolosa i que s’havia criat a Sijena sota la cura de la seva mare, la reina Sancha, mor i és enterrada a Sijena el 2 de gener de 1202.

La llegenda diu que per Setmana Santa de 1205 van estar a Sijena tres reines: Sra. Sancha, Maria de Montpelier, esposa de Pere II i Sra. Constanza, filla de Sanxa i Alfons, reina vídua d’Emeric I d’Hongria i posterior reina del Sacre Imperi, Sicília i Jerusalem. Des de la mort de Sra. Sancha, passen les monges a ser Senyores de Sijena per donació de la Reina difunta.

Cent anys de creixement i prosperitat.

De la Sra. Blanca d’Aragó i d’Anjou, filla de Jaume II no se sap exactament quan va

néixer ni quan va morir. Se suposa que era germana bessona de la Sra. Isabel i, per tant, nascudes totes dues el 1302. La seva mort va haver d’esdevenir cap al 1348. De salut molt trencadissa (les males condicions de salubritat de la zona eren molt conegudes i les malalties eren molt freqüents entre les internes en el convent de Levanca i va passar per període blanquinós. llargues temporades fora dels murs claustrals. En els últims anys del rei D Jaime, estan a Sijena les filles del rei, Dª Blanca, Dª María i la petita Sra. prolongació de la cort, era enriquit amb tapissos, retaules, pintures, mobiliari i obres d’art. Allà vivien més de 100 monges amb criats i servents procedents de tots els llinatges de la Corona. servents, fins i tot, altres vegades, fent donacions per superar crisis econòmiques.

Un gran conflicte institucional i familiar el crea la Sra. Blanca en organitzar el robatori i el trasllat del cadàver del seu estimat germà Joan d’Aragó i d’Anjou, Patriarca d’Alexandria i Arquebisbe de Tarragona, sepultat a la Catedral de Tarragona (1335), i que va sostreure per enterrar-lo a Sijena. Davant d’aquest acte va haver d’intervenir immediatament el seu germà, el rei, per evitar un escàndol de proporcions inaudites i que comportava l’excomunió papal. Les eixides del monestir de la Sra. Blanca eren freqüents i cada vegada més duradores, fins que el 1347 renuncia al seu càrrec i es retira a Barcelona al costat de la seva germana Maria, on es reconeix la gravetat de la seva salut i on va morir, probablement de pesta bubònica, el 1348, seguida poc després per la seva germana Maria. Aquesta es va enterrar a la Capella Major del Convent de Santa Caterina dels Pares Dominics, avui Mercat de Santa Caterina, fins que tres segles després (1649) va ser traslladada al monestir del Convent de les Monges Predicadores de Santa Maria la Reial de Montesión que Maria havia fundat com a Monestir de Sant Pere Màrtir i que Clement VI, Papa, nomena la Sra. Urraca Artal Cornel priora després de la renúncia de la Sra. Blanca, cas únic en la història del monestir. El castellà d’Amposta, Juan Fernández de Heredia, d’una de les Vuit Cases del Fur d’Aragó, té molt bona relació amb Clement VI i en surt el probable nomenament de la Sra. Urraca.

Amb el convent pràcticament en fallida només es permet l’entrada al mateix a la Sra. María Ximénez Cornel, germana de la priora i comtessa de Barcelhos, que va manar construir el molí per a aprofitament d’aigua, així com a una altra Cornel, Beatriz, que apareix com a priora en tres ocasions i els mandats de la qual no estan gens clars.

De la Sra. Isabel, filla de D Pere II, comte d’Urgell, amb prou feines es coneix res. Degué néixer abans que el seu germà Jaume (el desgraciat-dissortat) cap al 1378 i era monja a Sijena quan els esdeveniments del Compromís de Casp. La presó del comte d’Urgell comporta la pèrdua dels seus béns per a ell, la seva mare (Margarita de Montferrato), la seva esposa Sra. Isabel d’Aragó i Fortià i les seves germanes (Leonor, monja a Monblanc, que el va recolzar en tot moment i que va morir de pesta el 1430, Cecilia, casada amb Bernat, 1460 a Barcelona i la citada monja Isabel a Sijena).Les filles de Jaume d’Urgell, Isabel, Leonor i Juana, també van estar sotmeses a la desventura de la seva tancada a Sijena. Per tant hi va haver fins a vuit dones de sang real captives al cenobi. Dels altres fills de Jaume II (Felip i Caterina) morts molt joves el 1422 i 1424 amb prou feines se’n tenen notícies.

Al cenobi hi va haver una enorme controvèrsia durant aquest procés, amb dues faccions granment enemistades, la de la Sra. Isabel pel Comte d’Urgell i la d’Isabel d’Alagó pels Trastamara. Les propietàries de Sijena van prendre partit per cadascun dels pretendents. Resultat del Compromís de Casp va ser la derrota de Jaume i la proclamació de Fernando I d’Aragó, de la casa Trastámara. La nova casa regnant, que no tenia res a veure amb la dinastia fundadora del cenobi, va ignorar el monestir de Sijena. El 1412 la Priora és la senyora Isabel d’Alagó, la família de la qual ha estat lluitant pel ja rei Ferran d’Antequera. Res no es diu ja de la Sra. Isabel excepte que va tenir un bell sarcòfag. La família del Comte d’Urgell va estar a Sijena empresonada i sota el comandament d’una prepotent antiurgellenca, com era la senyora Isabel d’Alagó, que va mantenir en aquesta situació totes les princeses que tenia sota la seva jurisdicció.

El 1415 Margarida de Montferrato és reclosa al castell d’Olocau, amb les seves filles Leonor (morta de pesta el 1430) i Caterina, morta el 1424), que estaven a Sijena amb ella. Isabel no surt del monestir. A Joana la van casar amb Joan I de Foix i amb Joan Ramon Folch III de Cardona en segones núpcies. Va morir a Falset cap a 1455.

D Jaume comte d’Urgell mor el 1 de juny de 1433. La seva germana Isabel ho fa just un any després.

Amb l’ascens de la casa de Trastámara comença la brusca decadència del Monestir. Només dones de la baixa noblesa s’hi confinen, fins a arribar a desaparèixer i quedar només plebees, d’acord amb el constant deteriorament del territori d’Aragó. Entre 1511 i 1543 va ser Notari de Sijena D. Antón Serveto, àlies Revés, pare de Miguel Servet.

Felip II decapita el Justícia Major d’Aragó, Juan Lanuza i empresona-la als nobles aragonesos més significats mentre que gran part de la resta emigren a la cort de Castella. Va ser Felip II qui va demanar a les monges de Sijena que li regalessin el cap de Sant Hermenegild, una de les relíquies del monestir, per emportar-se-la al recent construït Monestir de l’Escorial. Els Furs d’Aragó, que només existien per a la noblesa, d’infantesa cap amunt, són abolits. No tenien res a veure amb el poble pla, que ni sabia ni li importaven. Arribas Salaverri diu que potser aquí hi ha el secret de la indiferència amb què el poble de Villanueva de Sijena va contemplar indiferent l’incendi del Monestir segles després.

El 1642, Felip IV, trobant-se per aquestes terres amb motiu de la guerra contra Catalunya i França, demana a les monges que li lliurin l’espasa de Pere II el Catòlic, enterrada al costat de les seves restes, i les religioses obren la tomba i se la lliuren. Mai més no s’ha sabut res de l’espasa.

Múltiples inundacions que van aïllar en diverses ocasions les monges als pisos superiors quedant tots els baixos inundats, el 1307, 1855, 1879 (+ 5 m sobre el nivell habitual), 1963,… que sembla ser durant l’Edat Mitjana i després condicionaven la presència de llacunes, terrenys pantanosos per allà habitaven.

Sijena no va patir la Guerra de Successió. Ja no hi havia comunitat. Les religioses viuen cadascuna a casa seva, independentment dins del cenobi. El 1792 es va reformar el Saló del Tron i des de llavors s’ha anomenat la Sala Pintada. Gràcies al fet que es va emblanquinar prèviament a la reforma, es van conservar les pintures primitives del s XIV.

Una estranya història succeeix el 1795. Uns 12 individus arriben al monestir a cavall i entren còmodament i sense fer soroll fins a la cambra de la priora, a la qual forcen a desvetllar el lloc on guarden els diners, les joies i el tresor, després del que fugen. Tot i que van ser detinguts, jutjats i penjats, es van perdre gran quantitat de tresors.

Abans del final del segle, el Saló del Tron (Sala Pintada) ja havia estat conclosa amb les pintures del cartoixà Manuel Bayeu, germà del Francisco Bayeu famós i tots dos gendres de Goya.

Amb el s XIX les priores són simples burgeses triades democràticament entre elles. Tots els càrrecs públics del Monestir eren nomenats per les priores i només aquests tenien relació amb les monges.

Arribas Salaverri descriu entre les pàgines 163 i 168 de la seva Història de Sijena els paisatges naturals i humans més terribles que puguin imaginar-se al voltant del Monestir, descrivint fins a períodes de 4 i 5 anys sense que caigués una sola gota del cel. El Monestir va sobreviure gràcies a l’extorsió que pot exercir sobre els paupèrrims pobles circumdants, molt evident a Bujaraloz. La invasió francesa profana el cenobi i les tombes, en destrueixen gran part i s’emporten les joies, principalment un valuós robí de la Verge.

Tot i que ja és notòria la despoblació, es va accentuar enormement amb la Desamortització de Mendizábal (1836), en què l’Estat subhasta tot el que pot, desapareixent una gran quantitat de pobles i quedant la resta en una dura misèria. El 1855 una catastròfica inundació cobreix tota la planta baixa fins a alts nivells del cor. El 1900 es construeix el nou pont sobre el riu Aleandre, dirigint els marges per evitar noves inundacions.

Tot i la declaració de monument nacional, realitzada el 1923, les aportacions que rebia per part de l’estat per conservar-les eren escasses o nul·les, i l’arquitectura del conjunt se’n ressentia. Des d’aquest moment no es pot alienar res sense el vistiplau de l’Estat, però aquest no aporta maneres de sostenir. Desposseïda de les substancioses rendes i donacions de què havia disposat als primers segles de la seva història, la capacitat econòmica de la vida conventual era mísera i, almenys des del segle XVIII, la venda recurrent d’obres d’art esdevingué un pal·liatiu a les necessitats del cenobi. Tot i això, el cop de gràcia definitiu a la seva subsistència no arribaria fins a l’esclat de la Guerra Civil espanyola de 1936.

Des de 1930 la priora és la Sra. Pilar Samitier Coll. El 1936 les votacions a Villanueva de Sijena donen 392 vots a la dreta i 31 a l’esquerra. Ningú s’assabenta de gairebé res entre el 18 i el 21 de juliol. En aquesta data es bloquegen els accessos al poble per identificar tot nouvingut. S’encarrega a Arribas Salaverri que reculli el personal del monestir i els porti al poble (monges, capellà i l’hortolà i la família), on són allotjats pels habitants. El que és sorprenent és que Arribas Salaverri diu que els mossos del poble que custodiaven el camí anaven vestits amb micos blaus (granotes, molt típiques de la CNT).

Es destitueix els membres de l’Ajuntament i es forma un comitè revolucionari presidit per Ariste, Grota i Baltasar. Lecina era l’alcalde en aquesta data i és destituït pel comitè. Arriba un cotxe, diuen que de Barcelona (?) amb 2 homes i 2 dones. Busquen el capellà del Monestir, se’l emporten al pont i el malmeten a trets. Jacinto i Adolfo el recullen i enterren al costat del pont. El rector del poble fugi.

Diversos testimonis orals i escrits situen la data del tràgic incendi del cenobi cap al 25 de juliol de 1936. Sense proves fefaents, des de l’Aragó s’ha acostumat a atribuir la malifeta a milicians vinguts de Catalunya que, indirectament (¿?), haurien actuat a les ordres del president de la Generalitat, Lluís Companys. Tanmateix, alguns estudis històrics recents, basats en documentació força més sòlida i contemporània dels fets, permeten plantejar amb força certesa la hipòtesi que l’incendi va ser provocat per habitants del poble, especialment per membres del comitè antifeixista local, amb la possible col·laboració —ja el 3 d’agost— d’uns malfactors vinguts de fora (Moreno i altres), la vinculació dels quals amb Catalunya no es pot demostrar.

Arribas comenta que els van anunciar una represa del foc.

El 3 d’agost esmentat, Adolfo, Jacinto i Arribas intenten salvar tot allò que poden, però Moreno no els permet endur-se res de caràcter religiós. Tanmateix, Arquimbau s’emporta una corona valuosa a canvi d’un fusell metrallador. Grote és de Barcelona, va fer de caixer i no va sortir mai del comitè. Un bagul del monestir va servir de caixa forta durant tot aquell temps.

La priora sempre va dir que la Mare de Déu del Cor era en un lloc segur, sense especificar on. Finalment, quan l’hivern ja s’havia instal·lat, va dir que es trobava entre els baguls que havien portat del monestir. Els van revisar tots, però no hi van trobar res. Aleshores, un personatge del poble anomenat Lacasa va comentar que aquell mateix matí havien trobat una mena de Mare de Déu en molt mal estat, mig trencada i espiazada, i que un noi l’havia llençada a l’estufa perquè servís d’encenall.

En qualsevol cas, per a qui estigui interessat en els fets que van tenir lloc a Villanueva de Sijena entre el juliol i l’agost de 1936, és fonamental llegir la Historia de Sijena, de Julio Arribas Salaberri, publicada a Lleida el 1975. Arribas, il·lustre fill de Sijena i testimoni directe dels fets —aleshores era secretari de l’Ajuntament i escrivà del Comitè Revolucionari local—, va assenyalar que la responsabilitat de la destrucció del monestir havia estat del comitè local. Dit en romanç pla: que la van dur a terme habitants d’aquella localitat. També esmenta, però, que durant els primers dies de la insurrecció hi van arribar dos homes i dues dones de Barcelona que van mostrar un comportament molt violent, i que poc després hi van comparèixer un tal Moreno i els seus.

Sorprenentment, en la reedició del seu llibre per part de l’Institut d’Estudis Sijenencs, publicada només dos anys després, se’n van suprimir tots els detalls dels fets. Abans del relat d’Arribas ja existia el de Juan Manuel Palacios, cronista de facto del Reial Monestir de Sijena, que el 1955, en ple franquisme, va afirmar que el 25 de juliol el comitè executiu de la vila s’havia fet càrrec del monestir, tot i que no esmentava qui n’havia estat responsable de l’incendi. Igualment, a la introducció de la seva obra ¡Arde Sijena! (2011), Miguel Ángel Pascual Ariste arriba a la mateixa conclusió que Arribas i afirma rotundament que l’incendi va ser provocat per «els membres del comitè, amb l’ajut d’uns bandolers que van arribar en un cotxe i un camió procedents de La Almolda».

Sorprèn, en aquest sentit, que, a l’hora de determinar l’autoria de la destrucció, no s’invoqui la importància d’un document fonamental redactat pels prohoms del poble un cop acabada la Guerra Civil: la Causa General, conservada al Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca. Alguns han utilitzat documents d’aquesta causa per explicar parcialment què va passar a Villanueva de Sijena durant aquells dies fatídics. Tanmateix, crida l’atenció que, en el relat dels fets, no es faci referència al document número 3, titulat Hoja de Estado, datat el 2 d’octubre de 1940 i signat per l’alcalde i el secretari de l’Ajuntament de Sijena.

En aquest document, que es pot consultar a internet a través del portal PARES del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, consten els excessos i els crims comesos a la localitat i, cosa encara més important, els presumptes autors, amb noms i cognoms. Són deu noms. Diversos apareixen en el relat d’Arribas Salaberri i, fins i tot avui, alguns d’aquests cognoms continuen presents a la localitat.

Al document esmentat, al costat de la data del 30 de juliol de 1936, es pot llegir: «Incendi, profanació, saqueig total, robatori i destrucció completa, fins i tot amb l’exhumació de les monges del Reial Monestir de Sijena». S’hi assenyala com a responsables les deu persones indicades i s’hi afegeix una frase terrible: «i gairebé la majoria dels veïns». Una afirmació sorprenent i dolorosa per als habitants actuals del poble.

Tot això últim no ho he pogut comprovar directament. No he aconseguit accedir a aquesta secció del Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca. Fins avui, no hi ha cap prova que indiqui que el monestir va ser incendiat per milicians arribats de Barcelona que estiguessin sota l’autoritat del govern català. Ni una sola.

En canvi, l’expedient de Villanueva de Sijena inclòs a la Causa General, així com els testimonis directes d’Arribas Salaberri i de Juan Manuel Palacios —tots dos en plena dictadura—, assenyalen de manera inequívoca els mateixos veïns de la localitat.

El Comitè Central d’Albalate es va endur taules pintades, sarcòfags, el retaule de Sant Pere i altres obres, amb la intenció d’organitzar un museu comarcal. La realitat, però, és que moltes obres van desaparèixer, i algunes s’estan recuperant fragmentades i disperses arreu del món.

Un regiment de cavalleria i el Regiment Engel van acabar obrint totes les sepultures, fins que el comissari de l’Engel va ordenar cremar les mòmies, inclosa la de la reina Sança, que es trobava en molt bon estat. Tot allò que posteriorment es va poder recuperar va acabar al Museu Diocesà de Lleida, per ordre del bisbat.

A petició del Museu Diocesà, es van enviar a Barcelona les restes «corcades i aparentment irrecuperables» de la cadira prioral de la senyora Blanca. Ainaud de Lasarte «va ser capaç de reconstruir-la d’una manera que ens va deixar perplexos quan la vam contemplar» (Arribas Salaberri). La cadira es va retornar al Museu Diocesà.

Els documents del monestir que s’han conservat fins als nostres dies es troben a l’Arxiu Històric Provincial d’Osca, on van ingressar el 1941. La documentació està formada per pergamins, llibres i lligalls datats entre 1173 i 1923, que reflecteixen la història del monestir, el seu funcionament i la vida quotidiana de les monges. Inclou privilegis concedits al monestir, testaments, escriptures notarials, vendes, donacions, etc. Cal destacar la sèrie d’expedients de neteja de sang (segles XVII-XVIII), que s’exigien a les futures monges abans d’ingressar al monestir.

Sala capitular

Abans de l’incendi, els arcs de la sala alternaven pintures amb escenes de l’Antic i del Nou Testament. Els episodis de l’Antic Testament es disposaven a les llunetes dels arcs diafragma i representaven, entre altres escenes, la creació d’Adam i Eva, la seva expulsió del paradís i la mort d’Abel a mans de Caín, a més d’altres temes extrets de les històries de Noè, Isaac i Moisès.

D’altra banda, als murs perimetrals de l’espai s’estenia un cicle dedicat a la vida de Crist, que començava al mur nord amb escenes de la Nativitat. Finalment, a l’intradós dels arcs hi havia una sèrie de genealogies de Crist que connectaven simbòlicament l’Antic i el Nou Testament. Tot aquest conjunt esplendorós estava cobert per un extraordinari enteixinat mudèjar que, per si mateix, constituïa també una magnífica obra d’art.

L’incendi va destruir l’enteixinat i bona part de les pintures de les parets. Les que es van salvar —que alguns calculen que representaven aproximadament el 32 % de l’obra original— també van quedar molt malmeses pel foc i la calor. Les flames en van alterar les tonalitats, originàriament brillants i amb predomini dels blaus. Se’n van exceptuar les pintures situades a l’últim dels quatre arcs laterals de comunicació amb el claustre, que, miraculosament, es van salvar de les flames perquè aquell arc estava tapiat en el moment de l’incendi.

Davant la destrucció consumada, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol (1904-1985), que coneixia bé les pintures cremades i el seu extraordinari valor artístic i cultural, va començar a actuar. Ja a finals de febrer i a principis de març de 1936, juntament amb el fotògraf Antoni Robert (1903-1976), havia visitat el cenobi i hi havia dut a terme un exhaustiu treball de documentació fotogràfica. Gràcies a aquest treball, avui podem conèixer millor l’abast i la qualitat de les pintures destruïdes pel foc.

A principis d’abril, Gudiol havia fet de guia en una visita al monestir organitzada per l’associació Amics dels Museus de Catalunya. Arran d’aquesta visita, l’historiador de l’art Joaquim Folch i Torres va publicar, el 2 de juliol, una ressenya en què assenyalava que era evident la «destrucció de les seves pintures murals» i advertia que l’obra «es perdrà totalment si qui pot i ha de fer-ho no acudeix a salvar-la»; és a dir, les autoritats artístiques aragoneses i estatals (Bonart).

En aquest context, pocs dies després de conèixer-se la tragèdia, Gudiol va començar a pensar com es podia recuperar tot allò que fos possible. Des de l’inici de la insurrecció formava part del Comitè per a la Salvaguarda del Patrimoni Artístic que la Generalitat havia creat aleshores. Per això, no va emprendre cap actuació fins que, entre els dies 15 i 17 d’octubre, va fer un nou viatge a Sijena. Allà va poder comprovar la magnitud de la destrucció i constatar que les restes continuaven exposades a les inclemències del temps. Això el va portar a insistir en la urgència d’arrencar i conservar tot allò que encara fos possible.

L’endemà mateix va exposar a la Generalitat la necessitat de disposar de finançament per poder-hi intervenir. El dia 23 del mateix mes va obtenir-ne 4.000 pessetes per dur a terme els treballs. L’endemà, el 24 d’octubre, van començar les tasques, que es van donar per acabades el 6 de novembre. Van tenir la sort que no va ploure durant aquell període.

Es van oferir les pintures a l’Ajuntament de Sijena a canvi de les 4.000 pessetes que havien costat els treballs. Sijena va declinar l’oferta i la va traslladar al Govern de l’Aragó, que no va considerar oportú destinar aquella quantitat a unes restes cremades.

Les pintures van ser traslladades a Barcelona el 8 de novembre, on van quedar dipositades al taller de restauració de la Casa Ametller fins al 5 d’agost de 1939, data en què es van traslladar al Palau Nacional de Montjuïc. El 1941, el govern de Franco va oferir les pintures al Museu de Saragossa per 6.000 pessetes. L’oferta va ser rebutjada novament. No es van voler assumir les despeses del trasllat ni del muntatge de les pintures.

Arribas afirma que «de la resta no en va quedar res, i les seves ruïnes ens avergonyeixen a tots; tot l’Aragó s’hauria d’indignar en veure la passivitat i la indiferència que mostra envers aquesta obra d’art la direcció general corresponent» (1975).

Mentrestant, com a conseqüència dels fets de 1936, la comunitat de monges santjoanistes de Sijena va abandonar el monestir. Tres anys més tard, el 1939, s’havia instal·lat a l’ermita de Butsènit, prop de Lleida, sota la protecció del bisbe de la ciutat. Les monges també s’hi van endur una part important del patrimoni artístic del monestir. Sembla que la comunitat no va tornar al cenobi fins al 1946, un cop recuperades unes condicions mínimes d’habitabilitat. Pel que fa al tresor artístic del monestir, una part va tornar amb les monges, mentre que la resta va quedar dipositada al Museu Diocesà de Lleida i, pel que fa a la documentació, a l’Arxiu Històric Provincial d’Osca.

El 1943, les pintures van tornar a la Casa Ametller, on el mateix Gudiol va començar a restaurar-les. El 1944 es van començar a muntar sobre estructures de fusta. La Direcció General de Belles Arts de l’Estat va declinar sufragar-ne les despeses, i va ser l’Ajuntament de Barcelona qui se’n va fer càrrec. El 1949, les pintures van tornar al Palau Nacional de Montjuïc.

Encara a finals dels anys cinquanta, el director del museu, Joan Ainaud de Lasarte (1919-1995), va promoure el rescat d’alguns fragments de pintura que encara es conservaven al monestir. En particular, els situats al mur sud de la sala capitular, a l’arc que comunicava amb el claustre, que conservaven part dels colors originals anteriors a l’incendi. L’operació va comptar amb el vistiplau de les monges santjoanistes i de les autoritats franquistes de l’època. Va ser, novament, una actuació de salvaguarda legal i autoritzada, i no pas un espoli.

Durant les dècades següents, la comunitat monàstica no va aconseguir recuperar-se. Afeblida per la manca de recursos i de noves incorporacions, va abandonar definitivament el monestir el 1970 i es va traslladar a un convent de l’orde situat a Sant Gervasi de Cassoles.

Pel que fa al patrimoni artístic de l’orde, la major part va quedar dipositada al Museu Diocesà de Lleida, propietat del bisbat al qual pertanyia eclesiàsticament el monestir de Sijena. Alguns objectes —no se sap quants— van quedar en mans de les monges per contribuir al seu sosteniment. El 1972, se’n van dipositar alguns de petit format al MNAC.

El 1977, les comunitats de monges de Sijena i de Barcelona, ja fusionades, es van traslladar al monestir santjoanista de Valldoreix, un edifici nou obra de l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol. Entre 1982 i 1994 es van formalitzar tres vendes a favor de la Generalitat de Catalunya, efectuades per la comunitat i la priora, sor Angelita Opí. Les operacions afectaven béns propietat de la comunitat i dipositats al Museu Diocesà de Lleida i al Museu d’Art de Catalunya, per un import total de 50 milions de pessetes.

Malgrat aquesta injecció econòmica, l’estada a Valldoreix va ser efímera. A causa de la manca de vocacions, les restes de la comunitat es van veure obligades a traslladar-se al monestir de Sant Joan d’Acre, a Salinas de Añana (Àlaba).

El «prestigiós» diari El Heraldo de Aragón va publicar el 12 de setembre de 2016 que «les monges de Barcelona s’havien apropiat de les joies més valuoses del monestir en morir la priora…». Ja no eren de Sijena: eren de Barcelona.

El 2013, sor Virginia Calatayud, una monja d’Añana, va atorgar poders al Govern de l’Aragó en qualitat de representant legal dels monestirs santjoanistes, després d’obtenir l’autorització del Vaticà per representar l’orde. Per cert, és l’única religiosa de l’orde que continua viva.

Des del 1997, el Govern de l’Aragó, sovint conjuntament amb l’Ajuntament de Villanueva de Sijena, ha interposat demandes per exigir que es declarin nul·les les compravendes de béns artístics procedents del monestir i que aquests siguin retornats al cenobi. Aquestes demandes es van afegir al litigi que el bisbat de Barbastre-Montsó havia iniciat contra el bisbat de Lleida i el Consorci del Museu de Lleida per la propietat de 111 obres d’art procedents de diverses parròquies de la Franja de Ponent, que es trobaven en règim de permuta, donació o dipòsit a la diòcesi lleidatana i que, fins al 1995, pertanyien a aquesta mateixa diòcesi.

Aquell any, el Vaticà va dividir la diòcesi de Lleida en dues: Barbastre i Lleida. En aquesta decisió vaticana hi van tenir un paper impulsor la Conferència Episcopal Espanyola i, un paper decisiu, l’Opus Dei, amb la seva seu a Torreciutat i ostentosament protegit pel papa Joan Pau II.

El 18 de febrer de 2014 es va presentar una demanda davant el jutjat de primera instància d’Osca perquè les pintures murals de la sala capitular del monestir hi fossin retornades.

En el judici celebrat a Osca el 18 de gener de 2016, la part aragonesa va qualificar l’actuació de Gudiol d’«arrencament i saqueig», en contraposició a la qualificació catalana —i de la República del 1936— de salvament. El MNAC va presentar informes i pèrits per defensar la seva actuació i la necessitat de no moure les peces del museu.

Gianluigi Colalucci, considerat la màxima autoritat mundial en pintura mural, responsable de la restauració de la Capella Sixtina i mort el 2021, va desaconsellar el trasllat de les pintures. La jutgessa va desestimar els informes i les declaracions dels pèrits catalans. Fins i tot va arribar a negar que les pintures haguessin estat salvades gràcies a l’actuació de Gudiol i, sense tenir en compte la seva seguretat i conservació, va fallar a favor de l’Aragó. El MNAC va presentar recursos davant instàncies superiors fins a arribar al Tribunal Suprem, però tots van fracassar.

Aquest darrer tribunal, en la resolució del 27 de maig de 2025, assenyala que les pintures són propietat de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, representada per sor Virginia Calatayud, del convent de Salinas de Añana. Així, anul·la les decisions de l’anterior abadessa, sor Pilar, i reconeix la cessió al Govern de l’Aragó efectuada per Virginia Calatayud.

El 17 de setembre de 2025, la jutgessa Rocío Pilar Vargas Magallón va admetre la personació de la Generalitat de Catalunya en el procediment de devolució de les pintures. Tanmateix, l’Ajuntament de Sijena i el Govern de l’Aragó hi van interposar un recurs, al·legant que les pintures formen part del patrimoni de l’Aragó i que la Generalitat no hi pot tenir cap interès legítim. La jutgessa va reconsiderar la seva decisió i va admetre la petició de Sijena.

En canvi, el 27 d’octubre va denegar la petició del MNAC perquè l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE), dependent del Ministeri de Cultura, elaborés un informe pericial sobre el trasllat de les pintures.

El 29 d’octubre de 2025, la Diputació General de l’Aragó, després d’haver rebutjat de ple les objeccions de l’equip del MNAC al trasllat per l’extrema fragilitat de les pintures i el risc que es destruïssin, va denunciar l’existència d’humitats, detritus i contaminació a les pintures exposades. Va atribuir les «humitats» a filtracions d’aigua i a les condicions inestables del MNAC, per afirmar poc després que l’estat de les pintures és molt estable, semblant al seu estat original.

Pedro Olloqui, director general de Cultura de l’Aragó, sosté que les pintures s’han de tallar en 72 seccions, és a dir, en peces més petites que en facilitin el trasllat i en minimitzin els riscos. Especifica que les juntes dels arcs eren algunes de les zones més malmeses per la conservació deficient.

Va arribar a afirmar que les pintures són valorades, però no estimades, perquè són patrimoni cultural de l’Aragó.

El més fotut del cas és que aquestes «lesions» ja hi eren abans que les pintures s’instal·lessin al MNAC i que les estructures de fusta que les sostenen continuen perfectament seques i sense canvis. Personalment, crec que el sentit comú ens diu que trossejar-les vol dir tallar-les i que, amb cada tall, es perd pintura. Traslladar-les sense els suports és impossible sense malmetre-les.

La jutgessa ordena que siguin els conservadors del MNAC els qui duguin a terme el trasllat, sense afectar ni destruir res, de manera que no tenen dret a negar-s’hi. Tanmateix, l’execució dels treballs, el trasllat i la reinstal·lació poden tenir conseqüències terribles.

La resolució també deixa clar que el MNAC n’ha d’assumir el cost econòmic, tot i que preveu la possibilitat que el Govern de l’Aragó n’assumeixi l’execució, sota la seva responsabilitat, si el MNAC no compleix els terminis, una opció que ningú no considera factible.

Una altra possibilitat seria convocar un concurs perquè una empresa especialitzada es fes responsable de les tasques de desmuntatge, embalatge, trasllat i reinstal·lació, a càrrec del MNAC. Sembla que no s’hi presentaria ningú, atès que mai no s’ha dut a terme una operació d’enginyeria d’aquesta magnitud i, a més, si l’opció és serrar l’obra en 72 trossos…

Per acabar-ho d’adobar, l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE) acaba de desaconsellar el trasllat del Guernica, una operació infinitament menys complicada, però continua sense pronunciar-se sobre l’informe que el MNAC li va demanar fa força més temps. I, per acabar-ho d’adobar encara més, la jutgessa considera que no és oportú consultar-lo perquè és un organisme que forma part d’una de les parts implicades. El MNAC depèn del Ministeri de Cultura, però ni aquest ni el seu actual ministre, Ernest Urtasun, no han volgut opinar.

La Generalitat de Catalunya, el MNAC, el bisbat de Lleida i el Consorci del Museu de Lleida van perdre totes les demandes presentades per la part aragonesa, amb conseqüències funestes per a tots dos museus. Així, l’ordre judicial de retornar sense demora les obres d’art conservades al Museu de Lleida va comportar l’esperpèntica ocupació del museu la nit de l’11 de novembre de 2017 i la sortida de les obres cap a l’Aragó manu militari, enmig del clam i les protestes del poble de Lleida i de moltes altres persones dels àmbits artístic i polític.

Suposo que, després de la divisió del bisbat, el més natural és que es retornin els tresors de la part aragonesa, però les formes emprades són execrables. Tot això va passar mentre s’aplicava plenament l’article 155 de la Constitució.

La lectura de totes aquestes sentències sorprèn i esgarrifa pel tuf de parcialitat interessada, per la manca de fonamentació dels arguments i les proves i, sobretot, per l’absència de qualsevol consideració històrica i, encara menys, museística o patrimonial. Sembla, doncs, que allò que importa als jutges és determinar la propietat d’origen, i no pas garantir la integritat i la conservació adequada d’un patrimoni artístic excepcional.

L’actitud aragonesa tampoc no va permetre cap diàleg ni pacte, ni cap solució de compromís. Per al Govern de l’Aragó, i probablement també per a la major part de les forces polítiques de la regió, l’única possibilitat era guanyar i derrotar Catalunya, fos quin fos el preu. I el MNAC porta el nom de Catalunya. És un argument poderós, sovint impregnat de catalanofòbia, que sembla donar sempre molts rèdits electorals, tant a l’Aragó com en altres territoris d’Espanya.

No s’ha d’oblidar que tota guerra cultural és, abans que res, essencialment identitària i, per extensió, política. Tots els experts nacionals, estatals i internacionals consultats, llevat d’un petit grup de tècnics aragonesos, coincideixen a assenyalar que un nou trasllat i una instal·lació forçada en un espai sense garanties de conservació preventiva poden ser letals per a les pintures.

Actualment s’hi reconeixen uns 700 punts crítics en una superfície de 130 m². Olloqui va afirmar que l’estat de les pintures és molt estable i que les teles sobre les quals estan muntades no comporten riscos significatius per al trasllat, després d’haver sostingut anteriorment just el contrari. Tanmateix, el Centre Internacional d’Estudis per a la Conservació i la Restauració dels Béns Culturals (ICCROM) va demanar una reavaluació exhaustiva abans de qualsevol nou trasllat.

El MNAC havia proposat la participació d’algunes institucions catalanes, espanyoles i internacionals vinculades a la UNESCO: el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya, dependent del Ministeri de Cultura; el Centre Internacional d’Estudis per a la Conservació i la Restauració dels Béns Culturals; el Getty Conservation Institute; l’ICOMOS; i l’Istituto Superiore per la Conservazione ed il Restauro d’Itàlia… No se’n va acceptar cap.

A diferència dels objectors de consciència —metges, periodistes, religiosos i professionals d’altres àmbits—, els restauradors i conservadors del patrimoni artístic no tenen aquest dret. Només els queda obeir la jutgessa i, si «trenquen alguna cosa» perquè no se senten capacitats per fer aquella operació, tot el pes de la llei recaurà damunt seu, i no pas damunt la jutgessa. Aquesta, però, també es protegeix afirmant que, si el Govern de l’Aragó ho sol·licita, podrà executar el projecte «sota la seva responsabilitat».

Pep Serra, director del MNAC, va dir: «Recordem que les pintures de Sijena són un pacient a l’UCI des de 1936, perquè les pintures originals es van cremar. El que custodia el MNAC són les restes calcinades de les pintures murals. El dia que algú escrigui en un paper jo sé fer-ho, que se’n faci responsable i ho digui a la jutgessa; que ella li doni les claus i jo posaré tot el meu equip a la seva disposició».

Embolics

El 1925, William Randolph Hearst va fer desmuntar pedra a pedra el claustre del monestir cistercenc de Santa María la Real de Sacramenia (Segòvia). Els 35.784 blocs van acabar abandonats en un magatzem del Bronx.

Aquell mateix any, el Tribunal Suprem d’Espanya va autoritzar la venda dels frescos mossàrabs de San Baudelio de Berlanga, que van ser fragmentats i dispersats entre el Metropolitan Museum of Art de Nova York (MET), el Museu de Belles Arts de Boston i el Museu d’Art d’Indianapolis.

El 1957, l’Estat espanyol va «recuperar» sis fragments de les pintures murals, traspassats a tela després del «regal» de l’absis de San Martín de Fuentidueña (Segòvia), que s’exposa a The Cloisters des del 1961, al costat d’una part de les pintures de San Baudelio.

El 2024, la Comunitat de Castella i Lleó va sol·licitar als museus un préstec temporal de les pintures, però aquests s’hi van negar al·legant la «impossibilitat de traslladar-les atesa la fragilitat de les obres».

El mateix ha passat amb el trasllat de la Dama d’Elx a la seva localitat d’origen o amb les Glosas Emilianenses, que no es poden traslladar des de la Biblioteca de la Reial Acadèmia de la Història, a Madrid, fins a la Rioja. El Guernica ha estat sol·licitat pel Govern Basc, però se n’ha denegat el trasllat per la «fragilitat» de l’obra. Una cosa semblant ha passat amb els braus de bronze de Son Corró, a Costitx, o amb la Lex Flavia Malacitana.

Al British Museum hi ha el moai Ho a Hakananai’a —«l’amic robat»—, tret de l’illa de Pasqua a punta de mosquet. Va romandre a l’aire lliure davant del museu durant més de setanta anys, fins que, després de la Segona Guerra Mundial, es va decidir netejar-ne els excrements dels ocells i dipositar-lo a l’interior de l’edifici. Encara hi continua.

Pere Rovira, membre del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, després d’escoltar aquests casos, va comentar: «Les pintures murals són 3.000 vegades més fràgils que el Guernica o la Dama d’Elx. Una reubicació pot comportar fins a un 20 % de destrucció.»

La UNESCO, per mitjà del seu subdirector de Cultura, Ernesto Ottone, va advertir dels riscos del trasllat i va dir: «Cal procedir amb moltíssima cura, perquè cada cas és diferent. En alguns casos, les obres poden quedar greument afectades. És el cas de les que es mantenen sobre suports físics.»

No hi ha precedents. Mai no s’ha traslladat cap obra d’aquestes dimensions i ningú no té clar quines condicions fisicoquímiques pot haver deixat —i continuar deixant— aquesta amalgama de pintura, foc, canvis ambientals, temperatura i humitat després de més de vuit-cents anys d’existència. Es parla de divuit mesos per dur a terme tot el desmuntatge, el trasllat i el muntatge posterior. Fonts externes ho qualifiquen de «fantasia».

Cada peça que surti del MNAC haurà de disposar d’un informe sobre el seu estat, subscrit per les parts catalana i aragonesa, que s’haurà de revisar quan arribi a la destinació.

Els plafons actuals es van instal·lar als anys cinquanta del segle XX. Caldrà serrar-los. (Per on? Com s’evitaran les vibracions? Com s’abordaran els talls de les dovelles i dels intradossos? Amb bisturí o amb làser?)

S’afluixaran els elements de subjecció fins a retirar els perns fixats a la part interior, i s’hauran de treure els aproximadament 5.000 claus que sostenen el bastidor, la majoria dels quals estan amagats darrere les pintures.

El grau de fragilitat de les pintures murals de Sijena exposades al MNAC és altíssim. D’altra banda, durant el procés de restauració dut a terme per Gudiol i el trasllat de les pintures a tela, se’n van alterar les dimensions i el format. Segons l’opinió d’aquests experts, aquestes modificacions impossibiliten que les pintures encaixin en l’espai original de la sala capitular del monestir. Llevat que es vulgui anar pel dret, amb les tisores i el martell a la mà.

Ucronía

Ficció sobre la ficció: Josep Gudiol no salva les pintures de Sijena. S’han cremat, i les pluges i la neu de l’hivern les han acabat de destruir. Ja no hi són. Problema resolt. Avui, pau; demà, glòria.

Tot plegat acaba amb un dels episodis de l’Antic Testament. Gènesi 3:19: «Ets pols, i a la pols tornaràs».

La trista realitat és que l’Aragó, enfangat en un anticatalanisme estèril, es mor lentament. Poblacions senceres desapareixen del mapa mentre els seus polítics continuen obsessionats amb victòries ridícules, com la recent decisió judicial sobre les peces artístiques del MNAC.

La llengua de Ponent, la varietat de català que es parla a la Franja, va passar a anomenar-se lapao el 2015, per decisió de Saragossa. Ara en diuen fragatí i volen eliminar l’Institut Aragonès del Català, un petit organisme integrat a l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, amb l’argument —punt 1, epígraf 12— de «lliurar l’Aragó de l’adoctrinament i la imposició» del català (però, no és fragatí?).

Quan ho aconsegueixin, 30.000 persones hauran perdut el dret d’expressar-se en la seva llengua.

Peces recuperades o encara per trobar

• Retaule de Sijena. MNAC. Comprat el 1918. Els fragments que hi faltaven van ser recuperats per don Emilio Cabot, de la Junta de Museus de Barcelona, i cedits al MNAC.

• Pintures de la sala capitular. Encara al MNAC.

• Sarcòfag de María Ximénez Cornel. Museu de Saragossa.

• Quatre taules gòtiques del llegat de Carderera. Museu d’Osca.

• Cap de santa Úrsula, de santa Justina i d’una altra de les onze mil verges.

• Cap de santa Constança, part del cap de sant Esteve i restes de sant Ramon, bisbe de Roda.

• Restes de relíquies de sant Valeri, de les santes Eufèmia i Helena —a més de les onze mil verges—, de sant Pal·ladi i altres màrtirs, de sant Joan Baptista, sant Joan Evangelista i sant Blai. Una costella de santa Waldesca. Munts de relíquies amb els noms esborrats.

• Quatre arcàngels de fusta, de qualitat escassa i dimensions exagerades.

• Restes del panteó de religioses que van ser traslladades a Lleida i després retornades a Barbastre. Una d’elles era la de la senyora Isabel d’Aragó, monja i germana del senyor Jaume el dissortat.

• Les portes amb claus clavetejats.

  

A la sala de visites hi havia una dotzena de taules medievals que es van exposar a l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929. Tot aquest conjunt, i encara més peces, es van salvar de l’incendi i van anar a parar a Albalate.

A la Sala Pintada hi havia l’obra de Bayeu i dues possibles pintures de la senyora Sança i la senyora Dolça.

A la capella de santa Waldesca hi havia pintures de la santa, de sant Joan Baptista i de sant Llorenç, amb medallons que contenien bustos de sant Vicenç Ferrer i sant Domènec de Guzmán. Al sòcol s’hi podien veure la vinguda de la Mare de Déu del Pilar i fragments de la vida de la santa.

El refetor estava pintat i, sota la capa de calç del segle XVII, s’hi entreveien restes de color. Hi havia diverses capelles amb altars i retaules barrocs dedicats a sant Joan i sant Pere.

També hi havia un címbal amb la data de fosa Anno Nativitatis MCCCXCII (any de la Nativitat de 1392).

Portapau de Sijena. Sovint s’ha relacionat erròniament amb la tècnica de Llemotges,

però en realitat és una obra d’orfebreria parisenca de cap al 1400. Es tracta d’una valuosa peça religiosa d’or, nacre i esmalt. Donada pel comte Pere II d’Urgell, va ser robada misteriosament el maig de 1991 d’una vitrina del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i mai no se n’ha trobat el rastre.

De tots els tresors de Sijena, Arribas afirma que les úniques capolavoro —obres mestres— del cenobi eren la porta de l’església, les pintures de la sala capitular i l’enteixinat mudèjar d’aquesta mateixa sala. La resta de peces, tot i tenir una gran importància, no són obres mestres.

Arribas no diu res del bressol de plata del segle XVII que era en possessió de les monges de Sijena. Aquestes el van lliurar al MNAC perquè en tingués cura. Quan va morir la priora Angelita Opí, la seva successora, Inés de Jesús —que no s’ha de confondre amb la germana de Teresa de Lisieux ni amb la cantautora mexicana—, va retirar unilateralment la peça del dipòsit. El bressol, juntament amb moltes altres relíquies i tresors, va desaparèixer de la circulació durant dècades.

El 2016 va aparèixer en una subhasta pública. Els seus propietaris disposaven d’una carta segellada de les monges que els reconeixia el dret ple a vendre’l i obtenir-ne els beneficis.

En un racó de la sala capitular, dins d’una cavitat profunda, humida i fosca, decorada a l’exterior amb una portada plateresca, hi ha un magnífic grup escultòric de la deposició de Crist al sepulcre, fet d’alabastre i amb figures de mida natural. Hi apareixen Josep d’Arimatea, Nicodem, Jesús, Maria, sant Joan, Maria Magdalena i dues santes més. En un costat hi ha dos àngels que sostenen un medalló amb l’efígie de sant Joan Baptista.

Portat d’Itàlia per la senyora Violant d’Aragó, avui es presenta com una obra mestra del Renaixement aragonès, esculpida en alabastre entre 1529 i 1530 per l’escultor francès Gabriel Yoly. El conjunt va patir cremades greus durant l’incendi de 1936, que van transformar una part de l’alabastre en guix.

Ningú abans d’Arribas no parla de les pintures del cor que han aparegut darrere de l’altar major, en una zona que antigament formava part de la sala capitular i que havia quedat coberta per una capa de guix. Tot correspon a l’època de la senyora Blanca, cap al 1332.

Sobre el panteó reial

És una de les poques parts que es conserven, gràcies al fet que l’església romànica no es va ensorrar malgrat el foc. La resta de l’edifici va caure i les runes van ser traslladades lentament fins a la riba del riu, que es feia servir com a abocador.

El retaule de sant Pere que hi havia a l’interior va quedar poc afectat per l’incendi i va ser traslladat a Albalate, on va desaparèixer. Actualment se n’han recuperat alguns fragments, dispersos en diferents indrets.

La porta principal, d’estil romànic de tendència bizantinitzant, construïda el 1282 i amb catorze arquivoltes, dona accés al panteó.

Un sarcòfag de gres amb una tapa a dues vessants és tot el que queda de l’enterrament de la senyora Sança. En altres arcons de pedra hi havia les restes dels seus fills, Pere II, Elionor i Dolça, així com les del comte de Provença Ramon Berenguer III o IV, segons les diferents numeracions, mort el 1245.

No queda res de les pintures de les parets ni dels taüts. A l’exterior s’hi havien col·locat els taüts dels set cavallers que van acompanyar el senyor Pere des de Muret fins a Sijena. Arribas Salaberri n’esmenta detalladament sis: Aznar Parso, P. Gómez de Luna, M. de Avoda, M. de Lesia, B. de Alagón i R. de Lizana.

Durant la desamortització de 1840, tot i que es van obrir les tombes, no es va destruir res dels ornaments, els ossos ni les mòmies, i les tombes es van tornar a tancar amb cura.

Pel que se sap, les tombes es van obrir en diverses ocasions: per l’arquebisbe Hernando d’Aragó; per Felip IV, el 1745; per la priora María Teresa de Ayerbe, el 1884; i pel bisbe Tomás Costa y Fornaguera, amb motiu del setè centenari de la fundació del monestir, el 1888. Finalment, el 1936 totes les mòmies de Sijena van acabar cremades.

Josep Gudiol i Cunill

Josep Gudiol i Cunill (Vic, 1872-1931) va ser sacerdot, arqueòleg i historiador. Va exercir de conservador del Museu Episcopal de Vic des de 1898 fins a la seva mort i es va formar a Roma com a arqueòleg i museòleg.

Josep Gudiol i Ricart

Josep Gudiol i Ricart (Vic, 1904 – Barcelona, 1985), nebot de l’anterior, va ser

arquitecte i historiador de l’art. Va col·laborar amb l’Institut d’Estudis Catalans i va marxar a l’Amèrica del Nord per ampliar els seus coneixements.

El 1931, juntament amb Rafael Masó, va començar els estudis arqueològics de la ciutat ibèrica d’Ullastret. A principis de 1936 va publicar Els vidres catalans i ja durant la Guerra Civil va publicar La pintura gòtica a Catalunya. El 1941 va fundar l’Institut Amatller d’Art Hispànic. Va publicar monografies fonamentals sobre Jaume Huguet, Lluís Borrassà, El Greco, Velázquez, Zurbarán i, especialment, Francisco de Goya, del qual era considerat un gran expert a escala internacional.

Va introduir a Catalunya les tècniques més modernes de conservació de l’art. Tanmateix, l’esclat de la Guerra Civil va precipitar els esdeveniments i va marcar l’inici de l’assetjament polític i professional que va patir fins al 1978.

El 23 de juliol de 1936 es va crear el Comitè per a la Salvaguarda del Patrimoni Artístic. Era una entitat improvisada, concebuda el dia anterior en una reunió al despatx del conseller de Cultura d’aleshores, Ventura Gassol, amb el seu secretari, Melcior Font; el director del Museu d’Arqueologia i rector de la Universitat de Barcelona, Pere Bosch i Gimpera; el director del Museu d’Art de Catalunya, Joaquim Folch i Torres, i el mateix Josep Gudiol.

L’historiador Guillem Cañameras defineix aquella trobada com a «improvisada» en el seu estudi La trajectòria de Josep Gudiol Ricart entre 1930 i 1940. Contribucions i aportacions al seu estudi, publicat per la Universitat de Barcelona el 2013.

La intenció del comitè era ambiciosa: protegir les col·leccions privades de Barcelona i els béns artístics de les esglésies de Catalunya i de la Franja. L’experiència i els coneixements de Gudiol en l’arrencament de pintures van ser fonamentals perquè li encomanessin aquesta tasca.

La primera feina de Gudiol va consistir a inventariar els béns que corrien més perill i a diagnosticar la situació arreu del país, enmig de les revoltes i els disturbis que s’hi produïen. L’atenció se centrava especialment en les col·leccions privades i les propietats de l’Església, que constituïen els principals dipòsits d’obres d’art i patrimoni.

Gudiol, nomenat capità de l’exèrcit de la República, va iniciar immediatament la tasca del Comitè per a la Salvaguarda del Patrimoni Artístic, començant per classificar tot el material que s’havia pogut preservar durant els primers dies del conflicte. Després va recórrer el país amb un camió i diversos ajudants per aturar-ne la destrucció.

El primer viatge va ser a la catedral de Vic, que va trobar en flames, i dos dies més tard va anar a la Seu de Manresa. La tasca era ingent i va recórrer Catalunya fins a l’octubre de 1936, quan va demanar permís per entrar a l’Aragó.

Gudiol va quedar impressionat pel perill que corria el monestir de Sijena, on el foc ho havia arrasat tot, i només hi quedaven unes poques restes i unes pintures policromades cremades.

Va tornar a Barcelona i va demanar finançament a Melcior Font, secretari de Gassol, per poder salvar les pintures de Sijena. La Generalitat li va lliurar 4.000 pessetes, amb les quals va poder arrencar les pintures murals, llevat de les de l’absis major, que no considerava en perill.

Això és un indici que la voluntat de Gudiol era preservar únicament allò que corria el risc de desaparèixer. Les peces van ser traslladades a la Casa Ametller, al passeig de Gràcia, 41. L’operació de Sijena es convertiria en un exemple de com salvar altres elements patrimonials amenaçats, un perill que augmentava a mesura que l’exèrcit franquista intensificava la pressió.

El diari El Món ha escrit:

Un cop acabada la guerra, Gudiol es va exiliar. A l’exili va trobar solidaritat acadèmica i professional internacional, però no pas espanyola. Gudiol va ser objecte d’una agressiva campanya de difamació i desprestigi que ha arribat fins als nostres dies.

Se li va obrir un «judici de depuració», segons la documentació consultada per El Món i conservada per la Comissió per la Dignitat. L’abril de 1941 va ser suspès de l’exercici de la professió d’arquitecte i el 1942 va ser inhabilitat a perpetuïtat per exercir càrrecs públics. Només un altre arquitecte va patir el mateix càstig: Josep Puig i Cadafalch.

El règim franquista va convertir en delicte i motiu de càstig allò que havia estat un mèrit i una acció heroica. De fet, se li van imputar fets amb els quals no només no tenia res a veure, sinó que, ben al contrari, havia intentat evitar o havia evitat que provoquessin danys més greus.

Per exemple, la Junta de Depuració el va fer responsable de l’incendi de la catedral de Vic, on el comitè revolucionari local havia rebutjat la seva autoritat i ell havia hagut de reclamar l’enviament de milicians per protegir el temple i apagar les flames. També va patir una falsa acusació pel robatori de les joies de la custòdia de la catedral de Barcelona.

Sens dubte, el cas de Sijena va ser un dels pilars de l’acusació franquista contra Gudiol. El règim de Franco va tractar el cas gairebé com si es tractés d’un robatori, i encara avui circula aquest rumor. Però la realitat va ser molt diferent.

Així ho va explicar el mateix Gudiol, segons recull el llibre Tres escrits de Josep Maria Gudiol i Ricart, publicat per Arturo Ramón i Manuel Barbié el 1987. Un text basat en el seu relat personal, al qual ha tingut accés El Món i que va localitzar l’equip d’investigació de la Comissió per la Dignitat. En aquest escrit explica amb cruesa com va trobar el monestir i com es va dur a terme l’operació de Sijena, amb la col·laboració dels veïns i del comitè local:

«També havien estat cremats els retaules gòtics d’Algayón, Ontiñena, Vilanova de Sijena, Ontinent i Lanaja. Aquesta tomba reial de l’Aragó era un munt de ruïnes cremades. Les portes del pati estaven obertes de bat a bat i deixaven al descobert la magnífica portada romànica de l’església, amb els arcs ennegrits i les portes destrossades. El cor de l’església havia quedat igual que els altars: cremats o reduïts a estelles.

En travessar-lo, apareixien escampats per terra els cossos semimomificats de Sança d’Aragó i de la seva filla Dolça, fundadores del monestir, envoltats pels ossos dels cavallers de Muret. Miraculosament, el foc havia respectat les arques de fusta policromada que contenien els cossos d’algunes abadesses nobles del segle XV, els esquelets de les quals apareixien sobre les lloses del temple.

Gairebé sense aturar-me a examinar totes aquelles destrosses, vaig travessar corrents les ruïnes de l’antic claustre fins a arribar a la famosa sala capitular, la “Capella Sixtina” de la pintura aragonesa del segle XIII. No vaig poder contenir les llàgrimes davant les cendres d’un dels millors monuments del món.

El bellíssim enteixinat àrab que cobria la sala s’havia convertit en una capa de cendra, coberta per les runes de la teulada ensorrada. Els arcs, abans resplendents de policromia, eren una ruïna grisa i negra que es retallava contra el cel. El foc havia transformat aquelles composicions meravelloses, que pocs mesos abans semblaven acabades de fer, en unes figures monocromes gairebé invisibles. La majoria havien desaparegut amb la caiguda de l’arrebossat, deixant-ne al descobert el cor nu i ennegrit.

Després del cop rebut en veure Santa Maria del Mar incendiada, aquesta ruïna de Sijena va ser la impressió més gran que vaig tenir durant aquells tres anys de tragèdia.

Vaig anar a parlar amb el comitè de Vilanova de Sijena, que ens va lliurar unes pintures gòtiques que havia recollit del monestir. Ens van assegurar que els autors de l’incendi eren gent desconeguda que havia passat pel poble; potser la columna dels aguilons de la FAI, responsable de l’incendi de la catedral de Lleida.

Em van dir que estaven disposats a ajudar-me a salvar alguna cosa de les pintures de la sala capitular, si era possible. Els vaig prometre que tornaria aviat, disposat a fer tot el que pogués per evitar que allò que en quedava es perdés definitivament.

Els vaig enviar a recollir les arques gòtiques policromades, que van ser enviades al Museu de Lleida juntament amb els retaules gòtics.»

La difamació de Gudiol no va provenir únicament de les autoritats franquistes, judicials i administratives. L’atac contra la seva figura també va ser mediàtic, com ho demostra l’article de la sèrie Fantasmones Rojos, que Miguel Utrillo va publicar el 8 de novembre de 1939 al diari Solidaridad Nacional.

Es tractava d’un text que, en termes actuals, podríem qualificar de viral, perquè es dedicava a assenyalar els enemics del règim i a soscavar-ne el prestigi professional i personal.

«L’arquitecte José, perdó, “Josep”, Gudiol pertany a la fauna roigseparatista», s’hi llegia, i l’article el titllava de «canalleta».

Avui dia, Gudiol continua sent una de les bèsties negres de l’espanyolisme aragonès, i la justícia espanyola encara enterboleix el seu nom amb una sentència d’inhabilitació ratificada per tres tribunals.

Des de Catalunya s’ha intentat recuperar el bon nom de Gudiol. De fet, la Generalitat de Jordi Pujol li va concedir la Creu de Sant Jordi. Ara, però, hi ha entitats com la Comissió per la Dignitat que preparen una campanya per reclamar que se li dediqui una sala explicativa que detalli tota la feina que va dur a terme. L’objectiu és que els catalans i les persones que visiten Catalunya puguin exercir el dret de gaudir de la història, l’art i el patrimoni.

Finalment, el MNAC i la Generalitat han decidit reclamar a sor Virginia, a l’Orde de Malta —hereva dels santjoanistes— i al Govern de l’Aragó la devolució dels diners pagats per les peces mitjançant els contractes de 1983, 1992 i 1994. Actualment, aquestes peces són en poder del Govern de l’Aragó i són propietat d’alguna d’aquestes tres persones jurídiques, juntament amb la diòcesi de Barbastre.

L’article 1303 del Codi civil estableix: «La nul·litat d’un contracte implica que s’han de restituir recíprocament les coses que n’hagin estat objecte, amb els seus fruits i el preu, i amb els interessos».

Cadascun dels destinataris, començant per sor Virginia, ha rebut un burofax del MNAC i de la Generalitat en què se sol·licita la devolució dels 50 milions de pessetes, més els interessos. La quantitat s’acosta al milió d’euros.

Nota aclaridora: De la mateixa manera que sor Virginia no ha dormit mai a Sijena ni ha vist les pintures del MNAC, jo tampoc no he estat a Sijena i no conec de visu el monestir, però sí que conec gairebé tots els museus on es troben parts dels tresors que falten i he consultat una gran quantitat de bibliografia. Puc tenir una opinió sobre les actuacions, però no tinc prou coneixements per opinar sobre les decisions judicials.

Índex d’imatges

1. Senyora Sança de Castella. Valentín Carderera.

2. Senyora Dolça d’Aragó.

3. Cadira prioral de la senyora Blanca d’Aragó.

4. Sala capitular abans de 1936.

5. Porta de tendència bizantinitzant.

6. Arca sepulcral de la senyora María Ximénez Cornel, comtessa de Barcelos. Museu de Saragossa.

7. Arca sepulcral de la senyora Margarita d’Aragó i Montferrat.

8. Senyores de Sijena.

9. Les portes clavetejades.

10. Cadira prioral que desconec.

11. Historia de Sijena. Arribas Salaberri, 1975.

12. Mur posterior de la sala capitular.

13. Sala capitular al MNAC.

14. Pintura de la sala capitular abans de 1936 (blanc i negre).

15. Pintura de la sala capitular actualment, en color.

16. Mur de la sala capitular.

17. Sor Angelita Opí i les seves monges.

18. Cadira prioral de la senyora Blanca d’Aragó.

19. Cadira prioral de la senyora Blanca d’Aragó.

20. Les restes cremades de la sala capitular.

21. Les restes cremades de la sala capitular.

22. L’àngel llaurador, abans (blanc i negre) i després (color).

23. Intradós amb la genealogia de Crist.

24. La sala nua.

25. Arrencament de les pintures amb un membre del comitè observant.

26. Arrencament de les pintures.

27. Tècnica de l’strappo.

28. Absis de San Martín de Fuentidueña i dues pintures de San Baudelio. The Cloisters.

29. Glosas Emilianenses. Reial Acadèmia de la Història, Madrid.

30. Retaule de Sijena. MNAC, Barcelona.

31. Retaule de santa Waldesca.

32. Portapau de Pere d’Urgell.

33. Bressol de plata del segle XVII.

34. El Sant Enterrament abans de 1936.

35. El Sant Enterrament actualment.

36. Josep Gudiol i Ricart.

37. Arrencament de les pintures, 1936. El membre del comitè continua treballant.

38. Esborrany del mecanoscrit que Gudiol va enviar a la Generalitat.

39. Document de depuració de Gudiol del Ministeri de Governació.

40. L’escrit de Miguel Utrillo.