Jaume Coll-Canti
TREPANACIONS A LA PREHISTÒRIA: Quan, com i perquè?
Jaume Coll i Cantí MD, PhD
Neuròleg
Si d’aquí a mil anys uns arqueòlegs trobessin cranis del segle XXI amb signes d’haver patit una trepanació, probablement no tindrien problemes per poder respondre les preguntes de com, quan i perquè de tal tècnica quirúrgica. Almenys en la majoria dels casos, perquè hi ha una associació que promou la trepanació com a mètode per elevar la capacitat intel·lectual com a conseqüència de la suposada alteració del flux cerebral, produïda pel fet de practicar un forat al crani. En aquests casos trobarien cranis amb una o més trepanacions, que serien inexplicables excepte des del punt de vista de la màgia i els rituals.
Avui dia tenim problemes per racionalitzar el perquè en algunes civilitzacions antigues es practicaven trepanacions, algunes del 7300-6220 anys A.C. en ple període mesolític.
Intentaré donar resposta a algunes preguntes sobre com es practicaven les trepanacions al món antic i l’Amèrica precolombina i en alguns casos, també donar resposta al perquè.
Avui dia sabem que no hi ha evidència de creixement ossi fins al cap de 70 dies des de la trepanació. El creixement ossi es fa mitjançant una placa calcificada que creix des de la part interna de l’os trepanat. No hi ha call de fractura com passa amb altres ossos, probablement a causa de les condicions biomecàniques dels ossos cranials. Els forats no solen cobrir-se del tot fins passats uns 30 anys des de la trepanació. En base a aquests coneixements podem saber si el subjecte sotmès a la intervenció va sobreviure i quant de temps. A la figura 1 es mostra un detall d’un crani procedent de la cultura Tiahuanacota (Bolívia-Perú) de l’època precolombina amb signes de creixement ossi. A la figura 7 crani del imperi inca amb signes de regeneració òssia que gairebé tanca el forat. A la figura 11 trepanació extensa amb signes de regeneració.
Figura 1. Crani trepanat amb signes de creixement òssi. Museu Nacional de Antropología, Arqueología e Historia. Lima (Perú). Cortesía de la Dra. Laia Grau
El primer crani trepanat i amb signes de creixement ossi, va ser trobat pel diplomàtic EG Squire cap a mitjans del segle XIX a Perú, posteriorment el crani va ser enviat a Paul Broca per el seu anàlisi. Abans de l’anàlisi de Broca, es creia que els defectes ossis trobats als cranis descoberts a França des dels finals del 1600 eren produïts per rituals postmortem.
Curiosament en el període Neolític és el període en què s’han trobat més cranis amb signes d’haver estat trepanats, a més amb uns índexs de supervivència d’entre el 50-90%. La supervivència és determinada per l’observació dels signes de creixement ossi a partir de la taula interna. A la figura 2 es pot observar un crani procedent de l’antic Egipte en què el pacient va haver de morir immediatament o al cap de poc temps del procediment.
Les trepanacions en aquestes èpoques inicials van ser practicades de forma independent per tot el món, tenim evidència de trepanacions al Perú, Àfrica, Àsia i Europa central. Al Perú el Dr. Muniz va analitzar el 1984, 1000 calaveres, probablement pre-incaiques, de les quals 19 havien estat trepanades. A la necròpolis de Son Real a Mallorca es van trobar 14 cranis trepanats sobre un total de 168. A Es Càrrix de Menorca es van trobar 3 cranis trepanats amb signessupervivència d’un total de 210.
Cal assenyalar que la majoria de les trepanacions van ser dutes a terme en homes i al costat esquerre de crani. Al Neolític la vida era molt dura i de vegades molt violenta, de la qual cosa cal esperar que la majoria de les lesions traumàtiques cranials com a conseqüència de la lluita es produïssin a la part esquerra del crani, atesa la predominància de destres a la raça humana. En un article recent d’Alexander Bentley es van analitzar 34 esquelets procedents del jaciment de Talheim situat a Alemanya a prop de Stuttgart. Tots eren homes i tenien lesions a la part esquerra del crani, indicant que van ser colpejats al mateix temps al cap amb una destral (Figura 3). Per l’agrupament i la disposició dels cadàvers es tractaria d’una execució dels homes i probablement captura de les dones del grup.
Mètodes de trepanació
Fonamentalment s’utilitzaven quatre mètodes per a la trepanació: l’abrasió, el ranurat, barrinat i la incisió.
El mètode de l’abrasió consistia a anar desgastant l’os cranial començant per la taula externa del diploe amb un objecte dur, en general un full de sílex com els mostrats a la figura 3, fins a aconseguir eliminar l’os per desgast, fins aconseguir visualitzar la duramàter. En aquest tipus de trepanació al forat a la part externa és molt superior a la interna i es crea una vora bisellada (Figura 9).
El barrinat consistia a practicar una sèrie de forats contigus amb una trefina fins a fer desaparèixer l’os entre els forats i així poder eliminar l’os emmarcat pels diferents forats. Aquest mètode necessita la utilització d’un trepà o broca. A la prehistòria els forats probablement es feia utilitzant objectes punxeguts que es feien girar sobre el seu eix. A la figura 12 es mostren diferents instruments per practicar forats al crani des de la prehistòria fins a una trefina del segle XVIII.
El ranurat consistia a practicar un solc circular sobre l’os utilitzant un objecte punxant d’obsidiana o sílex fins a arribar a la taula interna i així poder alliberar l’os contingut al cercle(figura 11).
La incisió consistia en la pràctica, amb un instrument esmolat, de diversos talls perpendiculars formant un quadrat a mode de tres en ratlla, fins a assolir la taula interna de diploe i posteriorment extreure l’os delimitat pels talls A l’Amèrica precolombina els Inques utilitzaven instruments de coure (“Champi”) tal com veiem a la figura 6 i 8.
Avui dia tenim el coneixement directe de la dita pràctica a través de les trepanacions practicades fins a mitjans del segle XX per civilitzacions africanes i del nord del Magrib. A Kenya la tribu dels Kisii la practicaven fins no fa gaire per tractar cefalees. Increïblement a internet apareix un vídeo filmat, suposadament en aquesta tribu, en què es pot veure com es practica una trepanació a una dona pel mètode de la incisió (http://scienceblogs.com/neurophilosophy/2008/02/post_4. php ). A 2023 aquest vídeo ja no apareix.
Un dels misteris que envolten les trepanacions a la prehistòria és l’alt índex de supervivència. Segons els jaciments estudiats oscil·la entre el 50% i el 90%. Una de les claus per entendre aquest índex de supervivència és que a les intervencions no es traspassava la duramàter, ja que al travessar-la la possibilitat d’infeccions meníngies i/o cerebrals hauria donat lloc a la mort en un breu període de temps. Una altra clau és que mai no s’intervenia sobre les cisures, evitant així trencar els sins venosos que comportaria una mort gairebé immediata. Finalment, avui dia sabem que un full de sílex acabat de tallar és pràcticament estèril, això i la rapidesa en tot el procés disminuïen en gran manera la possibilitat d’infeccions. A la Bíblia Èxode 4:25 diu “ Sèfora, esposa de Moisès va circumcidar el seu fill amb un ganivet esmolat que va recollir del sòl quan anava de Medià a Egipte.” Es pot entendre que a terra no hi havia ganivets a la manera com entendríem avui dia, sinó més aviat pedres de sílex que una vegada preparades feien alhora de ganivet estèril i d’un sol ús, potser com les de la figura 3.
Per què de les trepanacions?
Per entendre els motius que induïen l’home primitiu a trepanar, podem observar el que passava fins no fa gaire a l’Àfrica central. Abans ja hem parlat de la tribu dels Kissi del què fins i tot disposavem d’un vídeo per observar-ne les pràctiques. Entre els Kisii la trepanació sempre es practica en relació a patologia, traumatisme cranials, cefalees etc. Una tribu veïna els Lugbara practiquen les trepanacions per tal d’alliberar esperits interns. Al món antic el metge compartia en general la seva activitat amb la de bruixot de la tribu o més aviat al revés, el bruixot de la tribu exercia labors de sanació. Per tant, no és estrany que part de les pràctiques quirúrgiques obeïssin a motius rituals o religiosos. Com a sustentació cal assenyalar que en molts casos l’observació del crani trepanat no té signes d’haver patit una fractura. En altres casos, si s’ha trobat relació entre la trepanació i lesions òssies. A l’assentament de Talheim 18 cranis tenien una trepanació associada a un traumatisme cranial, a la cova des Càrritx 8 de 39. En altres ocasions, com les descrites per Campillo, s’han trobat signes a la taula interna suggestius que l’home trepanat patia un meningioma que probablement ocasionava una cefalea que en definitiva va haver de ser la causa de la indicació quirúrgica.
A la cultura Tiahuanacota i posterior Inca és on més clar que la trepanació obeïa a motius terapèutics. De 250 cranis recuperats al sud del Perú, el 70% eren homes i la majoria tenien la trepanació a la banda esquerra del crani, associada a signes de lesions traumàtiques. Això indicaria que les trepanacions es farien com a conseqüència de lesions sofertes durant el combat.
No obstant això, les motivacions místiques i rituals jugaven un paper important, com en els cranis del neolític a França en els quals no s’observen signes de traumatisme. La trepanació podria haver estat practicada per permetre que el diable, que causava una malaltia, escapés del cap. Més encara podia ser utilitzada per promoure salut, trobar benestar en etapes avançades de la vida o com un ritual d’iniciació. Finalment, l’obtenció dels fragments d’os extrets s’utilitzaven com a amulets que posseïen propietats protectores i màgiques. Aquests amulets van ser denominats rondelles com les va anomenar Broca. Alguns posseixen un forat central per poder ser penjats del coll amb un cordill o fil.
Figura 12. Diferents intruments utilitzats per trepanar.
A: Trepans utilitzats a mòn àrab. Museu Bimaristán al-Nouri (Damasc, Síria). B: Puntes fletxes sílex neolític (British Museum, Londres). C i D: Trepan segle XIX (Royal London Hospital Museum). Totes fotos del autor.
CONCLUSIÓ
Les trepanacions a la prehistòria van ser practicades probablement per motius diversos, que inclouen la màgia, la religió i la medicina. Per entendre aquest fenomen és imprescindible la contribució multidisciplinària que inclou arqueologia, antropologia, neurociències, història i osteologia. A més, la trepanació és un fenomen de difícil comprensió des de la nostra perspectiva, en la qual sabem que al cervell jeu l’intel·lecte i les funcions superiors de l’ésser humà. Tot i això la concepció del cervell ha variat al llarg de les diferents cultures. A l’Antic Egipte el cervell no tenia un valor significatiu, durant el procés de momificació era senzillament extirpat i eliminat. Aristòtil creia que el cervell no era més que una esponja que refredava la sang. Així doncs, una vegada ficats en el context històric, és complicat comprendre els motius per a tal procediment que per altra banda és delicat i dificultós.
BIBLIOGRAFIA
Alexander Bentley R., Joachim Wahl, T. Douglas Price, Tim C. Atkinson Isotopic signatures and hereditary traits: snapshot of a Neolithic community in Germany. Antiquity. 2008;82:290-304
Weber, J. Wahl. Neurosurgical aspects of trepanations from Neolithic times. International Journal of Osteoarchaeology. 2005;16:536-545.
CHEGE N,DJ. SARTORIS: R.TYSON, D. RESNICK. Imaging Evaluation of Skull Trepanation Using Radiography and CT. International Journal of Osteoarchaeology. 1996;6:249-258
Aufderheide, A., y Rodríguez-Martín, C., 1998, The Cambridge encyclopedia of human paleopathology. (Cambridge University Press).
The APPEAL OF HOLES IN THE HEAD: Daniel J. Kim University of Western Ontario In The Proceedings of the 13th Annual HISTORY OF MEDICINE DAYS. 2004, pp 17-24
VON LETTOW-VORBECK C.L., I.PASTOR ABASCAL. The Ciempozuelos Necropolis Skull: a Case of DoubleTrepanation?. Int. J. Osteoarchaeol. 2003;13: 213–221.
THE APPEAL OF HOLES IN THE HEAD. Kim DJ. In Whitelaw WA. The Proceedings of the 13th Annual History of Medicine Day. 2004
Apuzzo MLJ. SURGERY OF THE HUMAN CEREBRUM—A COLLECTIVE MODERNITY. Neurosurgery 61[SHC Suppl 1]:SHC-5–SHC-31, 2007
Campillo D. 1977. Paleopatologia del cráneo en Catalunya, Valencia y Baleares. Barcelona. Montblanc-Martín; 143–163. (Sant Quirze de Galliners, Barcelona) y ‘Son Real’ (Mallorca).
