BEETHOVEN: ANYS DE CRISIS 1802 A 1812. SONATA APASSIONATA.
Fins a quin punt la pèrdua d’audició que afectava a Beethoven freqüentment el podria deprimir; això és ben evident en la seva carta escrita el 16 de novembre de 1801 al seu amic Wegeler: “… No us podeu imaginar quan trista i buida és la vida que he portat aquests dos darrers anys; la meva pèrdua de l’audició m’acompanyava com un fantasma; vaig fugir de la gent, vaig haver de fingir que odiava l’home.” I, tanmateix, enmig de la seva desesperació, s’obre sobtadament el seu entusiasme per la seva vocació d’artista:
“No hi ha més alegria per a mi que aplicar i mostrar el meu art. El temps de la meva joventut sent-ho que tot just comença; no he estat sempre víctima de manca de salut? Des de fa un temps, la meva força física ha anat creixent més que mai i el meu vigor mental també. Cada vegada que m’apropo a l’objectiu, el puc intuir però no descriure. I aquesta és l’única manera de viure del teu Beethoven. No dono orella sobre prendre-m’ho amb calma!. Vull agafar el destí pel coll; i això és cert, no em farà caure mai. -Oh vida, és tan bonica, viure mil vides! Però no una vida tranquil·la, puc dir que no estic fet per això”.
Malgrat aquestes afirmacions tan optimistes i desafiants, Beethoven era presa, una i altra vegada, per una profunda desesperació. La seva depressió, amb pensaments de suïcidi, va assolir el seu punt més greu quan redactar el que s’ha conegut com el testament de Heiligenstadt, escrit després de l’estiu de 1802. Aquesta commovedora declaració, concebuda com una mena de carta de comiat als seus dos germans per després de la seva mort. Mostra tota l’extensió de la seva angoixa espiritual i permet una visió inigualable del seu ésser més íntim. El document, redactat en la solitud pastoral del petit poble de Heiligenstadt, també ofereix la imatge de l’estat deteriorat de la seva salut.
El testament de Heiligenstadt és, en última instància, una mena d’acomiadament del món. Curiosament, només havien passat uns mesos de quan Beethoven havia professat una forta voluntat de viure i una visió segura del futur en la seva carta del 16 de novembre de 1801 a Wegeler, la carta que acabava amb el crit: “Oh vida, és tan bonic, viure mil vides!” En la mateixa carta, també havia indicat a Wegeler que els seus sentiments profunds per Giulietta Guicciardi, a qui havia dedicat la Sonata Clar de Lluna, podrien haver contribuït a una millora de la seva desconfiança envers la gent: “… una noia estimada i embruixada que m’estima i a qui estimo; durant els últims dos anys hem gaudit d’una mica de felicitat, i ara podria casar-me per primer cop molt feliç; malauradament, no és de la meva classe social, i ara, és clar que de moment no em puc casar; he de seguir endavant amb valentia.”
Tots aquests comentaris al seu amic Wegeler, poc abans d’escriure el testament de Heiligenstadt, suggereixen obstinadament que, amb aquest clam de la seva ànima i revivint repetidament la pèrdua de la seva audició (tan calamitosa per a un músic!), Beethoven volia eliminar lo pitjor del seu estat des del seu esperit i, per tant, va haver d’escriure el trauma i el sofriment. És sorprenent que, un cop escrit aquest document, gairebé mai no tornés a esmentar el seu trastorn auditiu fins l’any 1810.
Això ens fa pensar que el testament de Heiligenstadt reflectia fonamentalment un període en què la depressió de Beethoven havia arribat al seu punt àlgid, i que l’acte d’escriure els seus pensaments era essencialment un reconeixement conscient, un acte d’autoteràpia, mitjançant el qual pretenia alliberar-se de la depressió que li angoixava l’ànima.
En aquest punt acabava d’estrenar la segona simfonia, de naturalesa alegre i optimista. Però a partir de Heligenstadt deixa, definitivament l’activitat de concertista de piano, molt valorat i ben retribuït, i es dedica plenament a la composició. En aquest punt cal fer una reflexió: Si Beethoven, que vivia plàcidament com extraordinari concertista i component poc, amb l’estil musical dels seus predecessors i contemporanis, no hauria patit una sordesa tan limitant hauria estat el genial compositor que coneixem actualment? ¿Hauria arribat a compondre tota l’obra que va crear? A partir dels 32 anys es dedica de ple a la composició. Canvi radical d’estil reflectint en les seves obres els seus greus problemes de salut. Un exemple de la seva creativitat, afectada notòriament per la seva situació psíquica i anímica, és la Sonata Apassionata. Alguns concertistes han estat reticents a interpretar aquesta sonata, que no l’han inclòs en el seu repertori. Trasllueix correctament la situació límit en què es troba l’esperit del compositor.
Qui tingui ocasió d’escoltar-la observarà els constants canvis bruscos en els temes, la repetició d’un fraseig que intranquil·litza al denotar que s’ha entrat en un bucle sense possibilitat de sortida. La paraula exacta seria desesperació.
Beethoven la considerava la seva sonata mes gran, i ratificava el nou estil de la seva personalitat musical: El Titan en lluita amb el Destí.
La Apassionata apareix com la transposició musical d’una explosió de forces opaques, violentes, el busseig turmentat per zones fosques del sentiment: un torrent de foc dins de lleres de granit. La lava incandescent es vessa en cada racó de la partitura.
En el transcurs de la sonata no abandona mai la dimensió tràgica, sinó que la porta a una forma turmentada visionària, i que no s’allibera mai del karma de la tonalitat menor. Per això, l’aparició de la modalitat major – aquests pocs compassos positius que emergeixen de l’apnea del primer moviment -, es converteix en el símbol de la Apassionata, fragment de llum destinat a ser engolit per les forces irracionals i les ombres del caos.
L’allegro està estructurat sobre dos temes, tots dos rítmics i peremptoris. La tensió no coneix treva ni cedeix en cap moment a temptacions tranquil·litzadores, abans bé, la deflagració estructural aconseguida mitjançant contrastos sobtats i aspres queda reforçada per l’obsessiva persistència de la tonalitat menor, que encomana tot el moviment (a excepció d’una fugaç aparició de la modalitat major, quatre compassos en el transcurs del desenvolupament). El desenvolupament, per la seva banda, és “colossal” i escapa a tota costum: fins i tot la clàssica repetició de l’exposició queda fagocitada per un experiment alternatiu, atapeït i complex, de transfiguracions de temes secundaris.
Si l’escoltem atentament comprendrem la situació crítica del seu autor
Per veure totes les notícies pulseu aqui
