DE DÒRIA MANFREDI A LIÙ. (ÒPERA TURANDOT)

A finals de 1923 a Puccini l’incomodava una faringitis primària; posteriorment, si agregà una tos persistent i preocupant. Quan només li quedava concloure el tercer acte de l’òpera Turandot la malaltia arribava a un grau que no podia treballar. Se li va diagnosticar un carcinoma de laringe. L’intervingueren en una clínica a

Brussel·les, però les aplicacions de radioteràpia afectaren al seu cor. Moria el 29 de novembre de 1924, el proper novembre en faran cent anys.

L’estrena de l’òpera inconclusa es produïa el 25 d’abril de 1926 al teatre Scala de Milan. El príncep Calaf de les representacions d’estrena el va cantar el tenor espanyol Miguel Fleta.

Va dirigir l’estrena Arturo Toscanini. En la primera de les vuit representacions de l’estrena, quan mor Liù i el cor canta “Liù, bonta perdona! Liù, dolcezza, dormi! Oblia! Liù! Poesia!”, Toscanini va parar l’orquestra, es girà cap al públic des del podi deixant la batuta, i amb una veu agafada i emocionada, mentre lentament baixava el teló, pronuncià les següents paraules: “Aquí acaba l’òpera, per que en aquest punt va morir el Mestre”. La versió que completà Alfano es presentà la segona nit; una ampliació que desmillora el conjunt de l’òpera, el final és fa desllavassat, repetitiu i carrinclona; desencertats tots els finals que hi han volgut afegir directors d’escena i musics. Puccini l’acabà amb la mor de Liù, i s’hauria de respectar per mantenir la qualitat musical de l’òpera.

Paral·lelisme entre Dòria Manfredi – Liú, i Elvira – Turandot

Puccini va contraure matrimoni amb Elvira Germignani l’any 1904, després d’haver viscut amb ella molts anys. Era una dona casada que havia fugit amb ell de Lucca a Milà; Puccini si casà després de la mort del marit. Al principi s’estimaren apassionadament. Després, vingueren les violentes disputes i estigueren separats durant un cert temps. Elvira no era una dona interessant. Llur gelosia “frisava amb la bogeria”. Els músics que treballaven amb Puccini i eren els seus amics sempre es mostraren singularment rebecs a parlar d’ella. Un dels col·laboradors de Puccini es limità a dir que no era “una dona gaire culta”. Un altra la recordava com una dona “corpulenta, un tipus de persona més aviat agra, que semblava més teutònica que llatina”. Era en tot sentit, una persona diferent a Puccini. Elvira mai assolí èxit social i no ajudà sentimentalment o intel·lectualment al seu espòs.

A resultes d’un accident de cotxe, Puccini va haver d’estar moltes setmanes postrat i en repòs. Dòria era una minyona en l’alberg dels Puccini a Torre di Laco prop de Lucca; una noieta de 14 anys que es quedava amagada darrera de la porta per escoltar a Puccini component la seva música, lo que l’afalagava per que era l’única persona en aquella casa que feia cas al seu treball.

Dòria Manfredi servia a la casa dels Puccini, i l’Elvira concebi la idea que hi havia una relació entre ella i Puccini. Va ser acusada per l’Elvira, de ser l’amant i tenir relacions amb Puccini. Difongué als quatre vents l’afer, llençà tota mena d’acusacions contra Dòria, i perseguí fins a la mort a la pobre noia. El gener de 1909, pressionada per l’escàndol en el seu poble, conservador i farisaic, Dòria es suïcida, s’enverinà; un examen post-mortem revelà que era innocent de les acusacions i Elvira fou, a la vegada, acusada i repudiada, tot i que per la seva posició social no va anar a la presó, encara que fou sentenciada a cinc mesos de presó. Puccini fugí a Roma, es tancà en l’habitació de l’hotel i passà dies sencers plorant. Aquest fet va afectar molt a la vida psíquica de Puccini que va caure en una forta depressió; i també afectà en gran manera el seu concepte sobre la dona i la vida sentimental, que en les obres posteriors a aquest fet son un reflexa complert i clar dels seu concepte del amor, l’esperança i la felicitat.

La coincidència de la fi del personatge Liù amb la de Puccini, donà peu a la teoria que el suïcidi de Liù per amor a Calaf podia ser una mena de redempció personal del fet que hem explicat anteriorment.

Quin simbolisme te el personatge de Liù?

Dòria se’n va anar de la vida en un instant d’horror, però Puccini la va redimir en un símbol, i la va fer anomenar Liù.

No va ser feina d’un dia. El compositor va viure i sofrir molt després d’aquella tragèdia. Va ser, doncs, una acció lenta que, per això mateix, va aconseguir la seva maduresa. I quan va arribar el moment en què Puccini va comprendre que ell també aniria a reposar – nella gran notte che non ha mattino -, es va arrencar del cor l’ombra d’un somriure i la va posar a la seva obra per reviure-la en una música. Sublim i transida d’emoció, cosa que fins aleshores havia estat una enyorança constant de la seva intimitat.

I des d’aquest moment, sense saber-ho, l’eternitat va canviar el nom de Dòria i la va anomenar Liù, expressió de l’amor emergent, del dolor amagat.

Abans de morir, doncs, Puccini pressentia que amb Liù havia dit la seva darrera paraula. L’última escena escrita per la seva mà conclou en pianíssim, com una remor en la distància, quan el cor, continuant aquella trista melodia, diu: Liù! Bontà! Perdona!…Liù! Dolcezza! Dormi!…Oblia! Liù! Poesia!..

Després, res més. El silenci etern.