Dos personatges solitaris en un espai inhòspit i desconegut. Dos personatges secundaris de la tragèdia de William Shakespeare, Hamlet, que no poden controlar el seu destí. Per això la fatalitat és el tema central de l’obra de teatre Rosencrantz i Guildenstern són morts, de Tom Stoppard. Una visió de la tragèdia de Hamlet des d’un angle d’observació totalment diferent, des de la visió de dos amics de la infància de l’atormentat príncep danès.
Dos personatges secundaris que Tom Stoppard els fa protagonistes per accentuar, més encara, la seva natura de secundari, teixint en el seu entorn un entramat fictici basat en fets reals.
Description: Portrait of Sarah Bernhardt as Hamlet. June 1899. IMG domini públic
En la tragèdia de Shakespeare, Rosencrantz i Guildenstern apareixen per primera vegada en la tercera escena del segon acte. Arriben a Elsenor perquè els han cridat els reis de Dinamarca, preocupats per la salut o l’estat de Hamlet, i també per provar d’allunyar-lo de la cort on és un problema que incomoda i s’agreuja. En aquest segon acte se’ns presenta la situació del regne de Dinamarca, amb uns reis rodejats del luxe i la fatuïtat de la cort, un príncep afectat per un mal que no explica i un grup d’actors que faran la comèdia del mode com el rei va matar al seu germà. Provaré (Hamlet) la consciència en bona llei.
Però, qui són aquests dos homes que varen ser cridats especialment per estar al costat de Hamlet? Per la tasca encomanada i que, intencionadament, no se’ls hi explicita, han de ser de confiança i propers a Hamlet per no despertar cap sospita. Parlen els reis d’homes nobles i gentils, que ben poden ser paraules fingides amb l’intent d’adular-los perquè acceptin l’encàrrec reial.
Quan Hamlet els hi pregunta per quin motiu estan a Elsenor, intenta exhortar-los a que diguin la veritat invocant la seva amistat: pel dret que em dona la vostre amistat, per la consonància de nostra joventut, per l’obligació de nostra amistat sempre mantinguda.
Són homes ben intencionats; que són conforme a la decència, el deure, la probitat. Per una banda volen ajudar als reis; per l’altre a Hamlet. No coneixen ni sospiten que els reis estan involucrats en un crim; obeir-los és part del seu paper de súbdits. I, quan Hamlet, els incita a dir la veritat, els hi sembla raonable contestar: Senyor, ens van fer cridar.
Rosencrantz i Guildenstern estan entre dos focs, els reis i Hamlet. Atrapats en una xarxa d’intrigues perquè són els únics que no saben el que ha passat i tampoc tenen medis per averiguar-ho. Els reis estan per damunt seu per poder i malícia; Hamlet per perspicàcia. Així, aquests dos ingenus cortesans, es converteixen en titelles que ignoren el que són. Les situacions oposades, tan de les ments com dels deures, donen l’aparença dels dos servidors com beneits i buits; senzills súbdits que són la mà i no el pensament dels seus “amos”. Uns personatges que mai saben en quina situació es troben.
Rosencrantz i Guildenstern estan desinformats i en desigualtat de condicions amb Hamlet i els reis, que són els que accionen els fils que condicionen als secundaris. No entenen el doble sentit, no tenen com referent l’assassinat del pare de Hamlet. Per això es pregunten: Per què ens han cridat? Què hi fem aquí?
Per molt que s’ageganti la distancia, des de quan Shakespeare va crear aquests personatges i el nostre temps, sempre hi podem identificar el nostre espai i retrobar-nos reflectits amb força. Com enriqueix gaudir amb la lectura de les seves reflexions! Que profitós seria per tots que els nostres polítics es nodrissin més de la lectura, i les reflexions, dels clàssics que dels tractats de teoria política.
Així que passen els anys, més identifiquem la nostra realitat i el nostre lloc o punt de referència. Molts ens podem reconèixer com Rosencrantz i Guildenstern. Uns pocs ens mouen, de manera grollera i manipuladora, amb els seus fils. Encara que, ni intel·lectualment ni èticament, siguin més avantatjats que la majoria dels secundaris que conformem el teatre del món.
Hem pres i prenem decisions, ben conscients, per una tasca concreta o un deure determinat. Però, amb el pòsit del temps, se’ns manifesten els condicionants, propis i externs, que ens hi van induir.
Recentment se’ns ha cridat a votar. Vàrem emetre el nostre vot però, per la nostra condició de secundari, fins passats uns dies no hem tingut coneixement del seu ús. Qui decideix qui ha de ser alcalde? Aquest detall, pel nostre caràcter de secundari, no ens l’havien consultat. L’ús que han fet del nostre vot, sensew consultar-nos. Tanmateix, pot esdevenir-se que arrisquem a dipositar els nostres estalvis a una banca, o caixa, sense conèixer quin ús els hi donaran, fins que ho decideixi el grup reduït d’accionistes.
Són molts els entrebancs que, amb desencís, trobem en el teatre de la vida i, com aquells personatges secundaris, ens preguntem moltes vegades: Per què m’heu cridat? Què hi faig aquí?
