De totes les tombes desaparegudes al llarg de la història, cap no ha generat tanta tinta, especulació i llegenda com la d’Alexandre el Gran. L’home que va conquerir mig món i va morir abans de fer-ne trenta-tres, el general que els seus soldats veneraven com un déu i que els historiadors van mitificar sense recança, va ser enterrat amb una pompa digne d’un faraó. Però, com passa sovint amb les coses massa grans, el temps s’ho ha menjat tot.
Sabem que, després de la seva mort a Babilò, el cos embalsamat d’Alexandre va viatjar per l’Orient fins a ser dipositat a Egipte. Primer a Memfis, més tard a Alexandria, la ciutat que ell mateix va fundar i que el temps va convertir en un dels centres més fastuosos del món antic. Els emperadors romans hi desfilaven per retre-li homenatge: Juli Cèsar, August, Caracal·la… Fins i tot Septimi Sever, segons diuen, va tenir la peregrina idea de segellar la tomba perquè ningú més no hi accedís.
I després? Després, la foscor. Hi ha qui diu que la tomba es va perdre entre les ruïnes d’Alexandria, engolida per terratrèmols i maremots. D’altres sostenen que, al segle IX, les restes del cos van ser traslladades d’amagatotis i, amb el pas dels segles, venerades erròniament com les de Sant Marc a Venècia. La idea té aquell aire de fabulació que tan agrada als historiadors amb ganes de novel·lar la història. Però, sigui com sigui, ningú no pot dir amb certesa on rau avui el conqueridor de l’Àsia. Potser sota els carrers de la moderna Alexandria, potser en una cripta oblidada, potser en algun lloc que ningú no sospita.
El misteri persisteix, com un record d’aquella ombra que una vegada va estendre’s des del Mediterrani fins a l’Indus.
Per veure l’aticle COMPLET de’n Alonso Flores PULSA AQUI o sobre la imatge
